«Quan l'home va néixer, l'ambició i la cobdícia naixeren amb ell; de no ser així la nostra sort hauria estat molt venturosa». El curs és un comentari d'aquesta sentència de Maquiavel que senyala l'ambició com la més gran de les objeccions a la felicitat. 

En altres moments de la seva obra, però, el polític florentí exposa el seu menyspreu per qui podent imperar no impera o qui podent obtenir benefici no l'obté. Segons ell, és obligació de la persona satisfer la seva naturalesa ambiciosa, encara que això suposi renunciar a una vida plaent.

No ens ocuparem aquí de les penúries que causa l'ambició aliena, sinó de l'articulació en l'individu de l'ambició pròpia i de la seva felicitat. Ens preguntarem: En quina mida ambició i felicitat s'exclouen mútuament? O no és l'ambició, per contra, la via d'accés a una vida plaent? I si ambició i felicitat fossin excloents, per què sacrificar aquesta en favor d'aquella, com proposa Maquiavel?

Aquestes són qüestions que han ocupat des de sempre als filòsofs; presentant-les aquí com una glossa a un aforisme florentí no fem altra cosa que repetir el ritual de la tradició filosòfica. D'altra banda, i com ve sent habitual al nostre seminari, la literatura i el cinema ens proveiran d'històries per tots conegudes que ens permetran plantejar les nostres preguntes en el terreny dels desitjos i dels sentiments concrets.