Poc després que el seu sogre sostingués a El capital que el treball era una necessitat natural de l’home, Paul Lafargue va escriure el seu Dret a la peresa. Allà hi condemnava la connivència del dret al treball amb l’ordre d’explotació que legitimava la burgesia i denunciava el pitjor dels seus perills: la passió per la feina, l’enamorament dels treballadors per allò que els encadena.

De la mà d’autores com Christian Laval i Pierre Dardot, Eva Illouz o Mark Fisher, en aquesta sessió intentarem llegir diverses versions contemporànies d’aquesta perniciosa passió per la feina, per tal d’esbossar una genealogia del subjecte neoliberal i de la dinàmica de maximització del gaudi que sosté la seva autorealització.

L’estiu de 2021, tots els treballadors d’un McDonald’s de Califòrnia van dimitir a la vegada. Amb aquest gest posaven fi a l’esgotament al qual ens arrossega la feina precària i incitaven a tants altres treballadors a seguir el seu camí. Aquest esgotament, no obstant, pot ser l’inici d’una era d’anti-ambició, l’oportunitat per pensar una forma de vida que no se sotmeti a la meritocràcia ni a les falses promeses del treball. En un moment en què la feina s’ha tornat ubiqua, i en què vivim sotmesos als imperatius de competitivitat i eficiència, la tasca política més urgent consisteix a elaborar estratègies per articular una gran renúncia a la californiana. En aquesta sessió explorarem amb autors com Agamben, Deleuze o ‘Bifo’ Berardi diverses poètiques de la inoperància per fer viable aquesta emancipació del govern neoliberal de les nostres vides.

Aquesta sessió aprofundirà en la divisió sexual del treball com paradigma que assigna a un gènere la producció i la creativitat, i relega per a un altre la reproducció i les cures, assumint com a natural i necessària una forma d’explotació i sotmetiment. Dialogant amb Silvia Federici, Virginie Despentes o Monique Wittig, indagarem en els modes en què les diverses formes del desig que componen un sistema heteropatriarcal estan marcades per una relació de violència i explotació que sosté la jerarquia entre sexes i la seva perpetuació.

Davant les dinàmiques de producció-reproducció que legitimen el sistema euro-androcentrat en el que vivim, els feminismes negres i de color ens conviden a practicar noves formes de revolta i dissidència política. Amb ells, la festa, el perreo, el gaudi i els cossos en excés i moviment ocupen les places, les pistes de ball i el centre del debat filosòfic per posar a rebotar la raó i el greix.

Partint de les idees d’algunes pensadores del feminisme decolonial (Lorde, Lugones, Anzaldúa), les accions anticolonials de les dissidències sexuals, o músiques i balls populars provinents d’Abya Yala (continent americà), en aquesta sessió es pensarà el potencial revolucionari de la festa i el ball per desestabilitzar els vincles entre operativitat i narcisisme en què se sosté la subjectivitat neoliberal.

En aquesta sessió de clausura recapitularem les tesis principals defensades en el curs i presentarem una gramàtica del desig mandrós des dels creuaments entre anarquisme i feminisme a través d’autores com Emma Goldman, Aleksandra Kollontai, Bob Black i Chiara Bottici. Aquesta gramàtica és un conjunt d’hàbits que desafien els imperatius de competitivitat i meritocràcia per afirmar la vida en la seva radical manca de propòsit, i concep el desig no com a satisfacció, ni consum o submissió, sinó com a afirmació i celebració d’aquest no-res que som.