Durant la segona meitat del segle XX, les cultures nord-atlàntiques van experimentar una revolució en la cultura material i els objectes de consum que va consistir en la invasió dels plàstics i materials sintètics, la popularització dels objectes d’un sol ús, l’auge del disseny colorista, la gran disponibilitat de mitjans casolans de reproducció visual i sonora, i l’expansió del mercat de fàrmacs. Un gran nombre de cineastes contemporanis caracteritzats per la seva dissidència sexual i social —des dels germans George i Mike Kuchar fins a Andy Warhol, Jack Smith o Barbara Hammer, passant pels artistes del cinéma corporel com Teo Hernández o Michel Nedjar— van incorporar en el seu treball materials degradats, barats, efímers, efectistes, residuals (des de les escombraries fins a la purpurina o el soroll, entès com a deixalla acústica) i psicoactius (com l’amfetamina). D’aquesta manera, van ancorar la dissidència queer en l’àmbit material i quotidià, i van descobrir alhora, en els materials de l’existència ordinària, una potència latent profundament queer.

Les imatges de Barbara Hammer emergeixen d’una pràctica profundament tàctil i sensorial en què el treball íntim entre els elements serveix la seva voluntat de donar visibilitat a cossos, sexualitats, sensibilitats i lluites històricament excloses de la pantalla. Aquesta implicació física, però, travessa tant la manera de fer com la de mostrar les pel·lícules, fent de la sala de cinema un espai d’acollida, de contacte i de resistència per a la comunitat queer. A partir d’Audience (1981) posarem la sala de cinema al centre per pensar les formes d’habitar l’espai públic i la relació amb la construcció d’identitats dissidents, i parlarem de la possibilitat de crear comunitats amb i a través del cinema.

La cineasta francesa Marie Losier és autora d’un conjunt de retrats fílmics d’artistes excèntrics i fora de norma, realitzats sense presses i des de l’afecte mutu, amb els quals aconsegueix captar el contrast entre persona i personatge, i en què la performance, la disfressa i la màscara donen pas a moments de gran intimitat. En aquesta xerrada, Marie parlarà del seu periple vital a la Nova York dels anys 90 i primers 2000, on va conèixer i filmar amb la seva Bolex els germans Kuchar, Tony Conrad, Richard Foreman, Genesis P-Orridge o Alan Vega. Projectarà passatges de les seves obres mentre explica el seu procés de treball, sempre en col·laboració amb amics o artistes admirats amb qui comparteix una visió del món i de la vida (plena d’humor i transgressió), que realitza des del més pur esperit DIY.

*Sessió en anglès amb traducció simultània al català. 

«Soc tan conscient del meu cos», sentim dir a Sandra Lahire, a la seva primera pel·lícula, abans que la seva veu doni pas a (i es confongui amb) la de Sylvia Plath. Per a Lahire, el cos és un lloc de resistència al capitalisme heteropatriarcal que l’anul·la, però també la font irradiadora que connecta imatges i sons. A través del collage, la refilmació i la fusió de formats i disciplines, el seu cinema encarna una escriptura musical que desafia amb bellesa i fúria la violència contra els cossos dissidents. L'anorèxia, la psiquiatrització i la contaminació nuclear són les malalties que travessen el seu cos i a les quals les seves meditacions líriques responen amb una afirmació radical de la diferència: «Sigui on sigui i vingui d'on vingui, la meva llengua és lesbiana».

Una nit calorosa i humida d’estiu a Brussel·les. Una nit fosca a ritme de batecs i de petjades. La ciutat com a escenari on es mostren gestos i fragments d’una passió. Taxis, trucades, diàlegs somnàmbuls, una cançó que torna. Personatges com ombres errants, perseguint, esperant, fugint, llançant-se en braços d’un altre, abraçant-se. El sentiment fulgurant que irromp i crema, com el llampec, no es veu: gravita, provoca les imatges i les relaciona. Llençols, suor, rastres. Un film com un cos eròtic, amb intermitències, que es mou. A Toute une Nuit (1982) Chantal Akerman explora «el desig, la força del desig, el desig de l’amor». En aquesta sessió i a partir de la pel·lícula, veurem les claus de l’articulació fílmica: la presència i l’experimentació en la relació dels cossos i els espais, que expressa a través del llenguatge, substituint l’amor pels gestos, tensionant i desestabilitzant la norma, convidant l’espectador a la imaginació.