Des de les nines de fusta trobades a les tombes de l’antic Egipte fins a la Barbie de Mattel, les nines han estat companyes de les persones durant milers d’anys, i han esdevingut, alhora, un signe que revela una certa autoreferencialitat, una imatge que defuig l’hermetisme del món de les icones i s’acosta al terreny de la realitat. Modelades en fang, fusta, roba, porcellana o plàstic, ocupen una posició ambivalent entre efígie cerimonial i joguina infantil, entre objecte d’adoració sagrada (eidolon) i emblema de la virginitat femenina (pupa).

La nina és una figura clau en l’art, la literatura, el pensament i la moda i el seu enorme potencial simbòlic es tradueix en una multiplicitat de representacions culturals: de l’Olímpia-autòmat dels contes de Hoffmann a les nines maniquí del Théâtre de la Mode, de la filosofia de la joguina de Charles Baudelaire a les fembots, passant per les interpretacions poeticocrítiques de Sylvia Plath o Courtney Love. L’imaginari de la nina no està exempt de controvèrsia: sovint ha reproduït ideals patriarcals de bellesa i docilitat, i això ha contribuït a la construcció simbòlica d’una feminitat subordinada i ornamental, alhora que ha consolidat rols de gènere restrictius i estereotipats. No obstant això, en les darreres dècades, el terme doll ha estat reapropiat críticament pels feminismes i el col·lectiu LGBTIQ+ com a vehicle d’expressió identitària, performativitat i subversió dels codis cisheteronormatius. Així, la nina es ressignifica i es desplega com una imatge plena de possibilitat, de símbol d’opressió a eina de resistència i imaginació política, amb la qual cosa obre nous camins per a l’(auto)representació femenina.