Aquesta sessió pren com a punt de partida l’assaig de la cineasta d’avantguarda britànica Lis Rhodes “Whose History?” (“La història de qui?”), un text clau que desafia l’escriptura de la història del cinema feta per i per als homes, escrit com a reacció a l’exposició “Film as Film” a la Hayward Gallery de Londres en 1979. Com a protesta a l’argument curatorial de l’exposició, Rhodes i altres dones actives en la Cooperativa de Cineastes de Londres (London Film-Maker’s Co-operative) van conformar el seu propi grup de treball, del qual sorgiria una sèrie d’articles al catàleg de l’exposició sota el títol “La dona i el cinema formal”, recopilant i traduint a l’anglès escrits originals d’ Alice Guy, Germaine Dulac i Maya Deren. Per a Rhodes i les seves camarades, era crucial presentar el treball d’aquestes cineastes en les seves pròpies paraules, en els seus propis termes. Aquesta sessió proposa una anàlisi creuada de l’assaig de Lis Rhodes i els escrits sobre el cinema de Germaine Dulac.

Als seus escrits, el cineasta José Val del Omar caracteritza el cinema com una tecnologia pedagògica democratitzadora: una forma de comunicació emocional i espiritual oposada al llenguatge codificat i a les convencions socials heretades, que garanteixen un accés al coneixement independentment de la classe social i el bagatge cultural. En aquesta sessió, rastrejarem la continuïtat d'aquest argument als nombrosos escrits del cineasta: des dels primers manifestos inspirats en la seva participació a les Missions Pedagògiques republicanes durant la dècada dels trenta, fins a les explicacions tècniques de projectes finançats per institucions culturals franquistes a partir dels quaranta. Partint d'un interès en la psicoanàlisi i la teoria fílmica, els escrits de Val del Omar construiran una singular teoria de l'experiència cinematogràfica sustentada en la síntesi de nous desenvolupaments científics com la bioelectrònica o el radar i les tradicions intel·lectuals i artístiques locals com el misticisme castellà, el Barroc espanyol o el cant jondo.

Bibliografia:

- “Sentimiento de la pedagogía kinestésica.” (1932)
- “Manifiesto de la Asociación Creyentes del Cinema” (1935)
- “Teoría de la Visión Tactil” (1955)
- “Reaccionando ante los gigantes de 1956” (1956)
- “Desbordamiento apanoramico de la imagen” (1957)
- “Meca-mística del cine” (1961)
- “Dilema y poder” (1961)

La potència política, narrativa i visual de la veu en off caracteritza el cinema de Marguerite Duras (Gia Định, Vietnam, 1914 – París, 1996), com si les imatges fossin saquejades o commogudes per una indòmita paraula literària. Tornar una vegada i una altra als mateixos relats amb personatges idèntics, igual que un travelling que mai acaba o una confessió que no es pot aturar, així, en aquesta cruïlla, es desenvolupen i es repleguen les pel·lícules de Duras. Aquesta sessió aprofundirà en la pràctica fílmica de Marguerite Duras a partir dels vincles amb la seva escriptura.

Bibliografia:

- Escriure, LaBreu, (1993) 2022, Barcelona
-La vida material, Club Editor, (1987) 2018, Barcelona
-Les yeux verts, Cahiers du Cinéma nº 312-313, París, junio 1980

Hito Steyerl analitza les formes contemporànies en què els models narratius organitzen les nostres vides. Es pregunta com es forma una perspectiva, com s'instaura una normalitat visual, com les històries que consumim estructuren les nostres vides. És en aquest sentit que, per a ella, els models són formes polítiques. Per això és interessant que només és possible fer una cartografia en el procés de la terra erma de la imaginació congelada, que inclou també una exploració de formes d'una sensibilitat emergent. Si bé sembla innegable que la situació existencial a la caiguda que ens trobem és la d'una inerme en un abisme, una caiguda és sempre també caure cap a allò obert. Per tant, no només expressa un declivi, sinó també la possibilitat d'una invenció. D'aquí ve el vertigen de la caiguda, el vertigen de lliurar-se a la pèrdua definitiva o al que encara s'ha de fer.

Bibliografia:

- “En caída libre. Un experimento mental sobre la perspectiva vertical”, en: Los condenados de la pantalla, Buenos Aires, Caja Negra, [2012] (2016)
- “En defensa de la imagen pobre”, en: Los condenados de la pantalla, Buenos Aires, Caja Negra, [2012] (2016).
- “A Sea of Data: Pattern Recognition and Corporate Animism (Forked Version) 1”, in Pattern Discrimination, London: University of Minnesota Press, 2018, pp. 1-22.
- “The Institution of Critique”, in Art and Contemporary Critical Practice: Reinventing Institutional Critique, eds. Gerald Raunig and Gene Ray, London: MayFly Books, 2009, pp 13-19

Camera Obscura, publicació acadèmica pionera de la teoria fílmica feminista, va dedicar gran part del seu primer número, aparegut la tardor de 1976, a Yvonne Rainer, tota una figura de referència que posava de manifest el seu múscul dialèctic en la llarga entrevista que li dedicaven. A més de ballarina, coreògrafa i cineasta, Rainer es posiciona també com a teòrica ja des de del seu cèlebre i concís Manifest del NO (1965), en què plasma des d'aquella retòrica tan pròpia de les avantguardes la seva visió de què no ha de ser la dansa. La seva trajectòria es mou des de sempre entre el pensament analític, la pràctica artística multidisciplinar i la narració autobiogràfica. Les seves pel·lícules integren una dimensió assagística en què el text cobra en alguns moments un protagonisme singular. I alhora, Rainer s'inscriu des de diferents formats escrits, de l'article a la correspondència epistolar, en les principals discussions dels anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta, tant en l'esfera de les avantguardes com en la teoria fílmica feminista i queer, tot apuntat reflexions sempre enèrgiques i inconformistes al voltant d'assumptes cabdals com la transgressió, la narrativa, la mirada, la subjectivitat, el gènere i el lesbianisme.

Bibliografia:

- "The Mind is a Mucle" (1968)
- "Some Ruminations Around Cinematic Anecdotes to the Oedipal Net(tles) while Playing with de Lauraedipus Mulvey, or He May Be Off-Screen, but...” (1986)
- "Thoughts on Women's Cinema: Eating Words, Voicing Struggles" (1986)
- "Revisiting the Question of Transgression" (1989)
- "Working Round the L-Word" (1993)

El que sorprèn la vida del cineasta xilè Raúl Ruiz (1941-2011), més enllà de la seva abundant filmografia, és la seva pràctica contínua de l'escriptura. Podem pensar en les seves nombroses entrevistes a les revistes de cinema, les conferències, els llibres de poesia o de teatre, les novel·les i, per descomptat, la publicació d'assajos sobre el cinema (els tres volums de la seva Poética del cine). La reflexió conjuga de manera pragmàtica un vessant especulatiu, molt teòric, amb la proposta d'exercicis fílmics pràctics. En aquesta sessió ens interessarem per la qüestió de l'erudició. Ruiz no deixa de passar d'un camp del saber a un altre, de la mística a la física experimental, de la filosofia a la biologia, multiplicant les referències i les ficcions. Pensar el cinema suposa un viatge a través de la cultura. Sovint irònica, concisa, evocant de vegades la prosa de Jorge Luis Borges, els assajos d'Eisenstein o els articles de Hollis Frampton, el seu pensament sorprèn, derrota, provoca, ens arrossega en un vòrtex especulatiu. Escriure el cinema és un exercici de muntatge. L'erudició pot ser un mètode?

Bibliografia:

- “Las seis funciones del plano”, en El cine de Raúl Ruiz, Valeria de los Ríos y Iván Pinto (de), Uqbar Editores, 2010, pp. 305-316.
- “Por un cine chamánico”, en Poéticas del cine, Santiago de Chile: Ediciones Universidad Diego Portales, 2014, pp. 90-112.
- “Las relaciones de objetos en el cine”, en Raúl Ruiz, Madrid: Filmoteca Española, Festival de cine Alcalá de Henares, 1983, pp. 173-183.

*Sessió a la Filmoteca de Catalunya.

Comentar o explicar les pròpies pel·lícules. Escriure una contra-història del cinema. Estudiar les relacions virtuals entre pel·lícules inacabades i projectes abandonats. Explorar la potència de les utopies. Estudiar el cinema com un art-fantasma. Pensar el temps com una reserva susceptible de ser actualitzada. Pronunciar conferències que ocupen el lloc del film. Realitzar una pel·lícula a través de la paraula o el collage. Aquestes són algunes de les qüestions que travessen els escrits del cineasta i teòric Érik Bullot. 

En motiu de la seva exposició Cinema paper a la Filmoteca de Catalunya, acompanyada per la publicació d’un nou assaig de la sèrie Apunts de cinema, l'autor reflexionarà sobre la seva pròpia pràctica d’escriptura evocant els diferents contextos de publicació (revistes, conferències, assajos, ensenyament), l’ús de diferents llengües, el concepte de pel·lícula paper, el desdoblament del cinema a través de l'escriptura i la paraula. Ha esdevingut el cineasta el seu propi ventríloc?  

- Apunts de cinema, Barcelona: Filmoteca de Catalunya, 2023.  
- Cine de lo posible, Santiago de Chile: Metales pesados, 2022.  
- Salir del cine, Valencia: Shangrila, 2020.