«Els conceptes que seguidament introduïm per primera vegada en la teoria de l’art […] resulten per complet inútils per als fins del feixisme», prometia Walter Benjamin en la seminal L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica. Allà hi oferia una concepció de l’art que estaria al servei de les «exigències revolucionàries en la política artística». Durant els gairebé cent anys que han succeït a aquestes línies, les filosofies d’Occident s’han qüestionat insistentment sobre la vocació política de l’art. La reflexió sobre el compromís de Jean-Paul Sartre, el vincle deleuzià entre creació i resistència, les crítiques feministes de Martha Rosler, la noció de disseny de Jacques Rancière o l’estètica conflictual d’Oliver Marchart constitueixen temptatives d’entendre les maneres en què l’art intervé en l’esfera pública, dissenya les condicions de la nostra experiència i articula les estructures simbòliques que sostenen la vida en comú.

En aquesta sessió oferirem una genealogia de les maneres en què la filosofia contemporània ha pensat la dimensió política de les arts per comprendre la seva funció social i la seva capacitat per intervenir en processos d’insurrecció, dissentiment i revolta.

D’ença que es va instuir allò que Rancière havia denominat el règim estètic, l’art ha atorgat un estatut fonamental i complex a les obres. L’objecte produït en l’enunciació moderna del sistema de l’art ha estat tan central, que tot el segle XX pot llegir-se com un esforç sostingut per independitzar l’art de la seva productivitat. La vindicació que, com va dir Stilinovic, “no hi ha art sense mandra”, coincideix amb el reclam d’un art irreverent amb la seva condició de fetitxe i crític amb la circulació de capital en què sempre s’ha emmarcat. 

L'art ha de ser improductiu si es vol polític? És potser una certa inutilitat i el conseqüent rebuig als paradigmes capitalistes de la productivitat el que fa que encara avui, després de la fi de l'art i després dels malestars de l'estètica, valgui la pena “fer” art? Si reconeixem en el règim neoliberal del nostre temps que el poder s'exerceix a través de la ideologia de l'èxit i del govern del desig, no serà un art del fracàs la millor forma de dissidència? En aquesta sessió pensarem la potència política de l'art a partir dels seus vincles amb la inoperància i els desitjos mandrosos.

En la dècada dels anys 70 i principis dels 80, els carrers de moltes ciutats de l’estat espanyol estaven plens de paraules escrites, seqüències d’imatges i iconografies superposades, canviades, enganxades i després estripades o ocultes sota noves imatges. Era una de les maneres típiques de circulació ràpida d’idees i imaginaris de la resistència antifranquista. Fos en la clandestinitat o posteriorment en el període de la gens pacífica Transició; travestís, transsexuals, gais, lesbianes i bisexuals administraren la seva pròpia premsa,  produïren la seva iconografia en tota mena de cartells i composaren la seva mitologia de la revolta sexual mitjançant pel·lícules de caràcter militant. Tot allò va funcionar d’una manera efectiva per engrescar l’acció política: a través d’aquestes produccions coordinaven manifestacions, revifaven debats i dibuixaven horitzons possibles desitjables.

En aquesta sessió analitzarem un conjunt d’imatges d’aquestes publicacions, que  —a més—poden servir-nos d’inspiració política per al nostre temps.

A Estètica conflictual, Oliver Marchart planteja la possibilitat d’entendre els moviments de protesta que van tenir lloc l’any 2011—començant per la Primavera Àrab, fins a arribar als Estats Units amb l’Occupy Wall Street— com una tercera Revolució Mundial. Si així fos, quins haguessin estat els llenguatges d’aquella insurrecció? I, de quina manera seguim utilitzant-los? En aquesta sessió reflexionarem al voltant del llenguatge performatiu i espacial de 2011 i les seves reverberacions en els darrers anys, posant-les, alhora, en diàleg amb la Contrarevolució que sembla haver ocupat l’escenari polític global.