Després de l’èxit d’Els paraigües de Cherbourg, el cineasta i marit d’Agnès Varda, Jacques Demy, va ser cridat per filmar a Los Angeles, Califòrnia. Varda el va acompanyar en la seva aventura americana i durant aquest temps, mentre “París bullia”, va filmar a la Costa Oest algunes de les pel·lícules més provocadores i peculiars de la seva filmografia: Uncle Yanco (1968), Black Panthers (1970), Lions Love (... and Lies) (1969) o Mur Murs (1981). L’última pel·lícula filmada a Los Angeles és Documenteur (1981), probablement una de les menys conegudes i més sorprenents de l’obra de Varda pels seus components autobiogràfics. En aquesta sessió, revisarem algunes d’aquestes pel·lícules d’una Califòrnia sense sol.

Des del principi de la seva carrera, Agnès Varda es va animar a tractar un tema històricament marginat en tota esfera social i artística: el de la maternitat. I ho va fer com era propi en ella, des d’un lloc sorprenent, amb una perspectiva problemàtica i fins i tot subversiva. Tant que, quan es van estrenar, la crítica de l’època no va entendre la complexitat de pel·lícules com La felicitat (1965) o L’una canta, l’altra no (1977). Des de mares suïcides fins a dones que avorten sense remordiments, passant per mares que no dubten a tenir un afer amb un noi adolescent, les mares d’Agnès ens col·loquen sempre en una posició incòmoda, ja que les seves representacions maternals xoquen diametralment amb el mite matern, i parteixen d’emocions tan suposadament antimaternals com les ànsies de llibertat, el desig sexual i la ràbia feminista.

Les pel·lícules d’Agnès Varda sovint es composen d’elements heterogenis, en part trobats atzarosament, però sotmesos a una elaboració que passa per una ordenació precisa a través del muntatge sense, tanmateix, donar una impressió de rigidesa, sinó de fluïdesa. D’altra banda, sensible a la realitat, amb els seus imprevistos, Varda també va elaborar moltes imatges que corresponen a la posada en escena de les seves fantasies. D’aquí, el seu cinema entre l’atzar i l’elaboració, el realisme i l’onirisme, la naturalitat i l’artifici, el document i la ficció. Aquestes dualitats poden trobar-se a tota l’obra cinematogràfica de Varda, però s’exemplificarà amb fragments de La Pointe Courte, L’Opéra-Mouffe, Cléo de 5 à 7, Documenteur, Les glaneurs et la glaneuse i Visages, villages.

En la filmografia d’Agnès Varda el joc, l’experimentació, la mutabilitat, la impredictibilitat i la realitat tàcita de la vida s’entrellacen per generar pel·lícules que evoquen i exciten la força performativa del cinema. Les seves obres emanen i generen pensament, paraula i acció que ens arriben des de la seva dimensió repetible, encara que sembla que la vida succeeix una sola vegada.
Varda ens ofereix la reflexió mitjançant el muntatge, què veiem i com ens miren quan estem entre les seves imatges, així el seu cinema ens torna a llançar la pregunta de com podem tornar a posar-nos en moviment, en tensió entre el passat-present i futur.

En aquesta sessió s’explorarà l’obra de no-ficció autorepresentacional que Agnès Varda va realitzar durant les dues últimes dècades de la seva vida, per analitzar les correspondències i tensions entre formes híbrides com l’assaig, l’autobiografia, el retrat i l’autoretrat. Sobretot a partir de l’ús de la càmera de vídeo digital que va inaugurar amb Les glaneurs et la glaneuse (Els espigoladors i l’espigoladora) (2000) —però amb clars antecedents en matèria de les relacions entre retrat i autoretrat que es remunten a Jane B. par Agnès V. (1988)—, la cineasta va performar una sèrie de relacions intersubjectives i trobades amb l’alteritat, un diàleg en què va desplegar un intercanvi de mirades: d’una banda, sobre si mateixa, sobre l’alteritat i sobre el cinema mateix; de l’altra, aquella que li torna quan s’emmiralla en una(es) altra(es) vida(es).