“L’obra d’art mai millor executada”. Així d’escandalosa és l’afirmació de Stockhausen davant d’un fet tan hipervisualitzat com l’atemptat a les Torres Bessones. Thomas Ruff, no obstant, concep una imatge de l’atemptat en què, mentre més ens acosten al fet, menys distingim. I així penja sobre nosaltres una pregunta sobre aquesta demolició que no acabem de comprendre, però davant de la qual, per això mateix, necessitem creure. Anestesiats sota els efectes d’una hipernormalització que ens impedia adonar-nos de les successives crisis del comunisme i del capitalisme tardà, els atemptats de l’11-S s’emmarquen en una seqüència de demolicions que han anat configurant  el curt recorregut de la postdemocràcia en aquest segle XXI.

A l’octubre de 1962, el món es va trobar a la vora de l’hecatombe nuclear a causa de l’estira i arronsa dels míssils entre Cuba, Estats Units i la Unió Soviètica. Més de mig segle després, l’Apocalipsi ha esdevingut i els míssils sí que han esclatat al Carib. Això, almenys, proposen les distòpies dels escriptors Jorge Enrique Lage o Rita Indiana, situades en un Carib assotat tant per l’huracà Irma com per l’huracà Trump. Dues catàstrofes que han arribat a afectar simultàniament els dos models contraposats cridats a il·luminar, des de les antípodes, el futur de la zona: Cuba i Puerto Rico.

En aquest capítol comptarem milions. D’expulsats, en totes les latituds, vers una travessa desesperada i incerta. D’empreses “deslocalitzades” que busquen guanys a tot preu d’un país a un altre. De turistes que s’ajauen al sol una setmana l’any per gaudir de la seva particular utopia massiva. D’aquells que es passen a la conversa múltiple que proposen les xarxes. De les fotografies de totes aquestes situacions, que porten al paroxisme l’era de la imatge.

Entrant a la tercera dècada del segle XXI, la revolta afecta tots els models socioeconòmics heretats del segle anterior així com a les seves pròpies mutacions. A Equador, Xile, Hong Kong o Bolívia, Nicaragua o Catalunya. La rebel·lió es produeix també contra el patriarcat o el canvi climàtic, com abans ho van fer primaveres i indignats. S’estén la implementació de diverses formes de capitalisme d’Estat (quasi sempre clientelar), en un desgast preocupant de la democràcia (bàsicament liberal). En aquesta circumstància, la típica fagocitació de la rebel·lió per part de la cultura s’esmicola. Es desdibuixa la ruta d’Aby Warburg o Georges Didi-Huberman – aquella que col·loca el món en el museu – i resplendeix el camí lateral obert per Virilio. “Tot era per sempre fins que ja no ho va ser més”, ens diu Alexei Yurchak. “La llum era per sempre, fins que no hi va haver llum”, ens diu Lina Meruane. I així anem a tentines: enmig d’aquesta apagada que les elits polítiques ja no aconsegueixen governar, ni les econòmiques comprar, ni les intel·lectuals explicar.