La paraula salut prové del llatí salus, que significa ‘salvació, benestar, prosperitat’, i no només absència de malaltia o funcionalitat de l’organisme, tal com es considera en el paradigma biomèdic. En canvi, l’OMS ofereix avui dia una definició més en sintonia amb l’origen romà de la paraula, i vincula la salut al benestar físic, psíquic i social de les persones; en realitat, a un benestar complet, sencer, d’acord ara amb l’arrel indoeuropea de la paraula, sol-. Estar sa és gaudir d’un benestar sòlid, intacte. Però això genera una certa tensió filosòfica en el concepte: com més reduïm la salut a la biomedicina, més lluny estem de viure una vida realment saludable, però com més l’associem al benestar, més confonem la salut amb la felicitat.

A aquesta tensió se n’hi afegeix una altra de més contemporània: malgrat el que ens diuen la medicina i la societat individualista, la salut no és un assumpte individual. La salut de cadascú no pot anar bé si no va bé la de tothom, inclosos els altres animals i els ecosistemes. No hi ha salvació —ni vida saludable— fora de la comunitat.

I encara hi ha un tercer atzucac relacionat amb la salut. Si la salut individual és també col·lectiva, s’ha de distribuir perquè esdevingui equitativa, perquè arribi a tothom en condicions d’igualtat, sobretot en escenaris de recursos limitats, com ara emergències, desastres, o el simple i inevitable fet que no tothom pot viure tants anys com la persona més longeva amb més qualitat de vida.

En aquest curs, es plantejaran aquestes tres dimensions ètiques i polítiques de la salut des d’una perspectiva filosòfica, tant teòrica com aplicada. Volem saber què és la salut i com ens hem d’organitzar perquè tothom tingui les mateixes oportunitats d’assolir el seu màxim potencial de salut.

Aquest curs forma part de Lèxic quotidià de filosofia, un cicle dirigit per Daniel Gamper, que proposa interpretacions filosòfiques sobre temes de la vida quotidiana.