El concepte d’estil tardà, divulgat al segle XX, va permetre d’introduir una nova dimensió en la estètica relacionada amb l’obra crepuscular dels artistes, que a la seva vellesa o en el període final de les seves vides varen experimentar una transformació del seu art, sovint revolucionària, que ens permet d’interrogar-nos sobre l’essència compartida d’aquesta visió última. Per mitjà d’uns quants exemples trets de la modernitat artística –des de Bach i Beethoven fins a Goya, des de Henry James fins Wallace Stevens o V. S. Naipaul– aquest curs pretén clarificar què entenem per “estil tardà” i per què, com diu un vers de T. S. Eliot, “els vells haurien de ser exploradors”.