A partir de l’edat mitjana, el color blau esdevé el color de la Verge Maria, del poder reial i, progressivament, de l’espiritualitat i la confiança. Les tècniques de tintura i els pigments associats a la iconografia religiosa contribueixen a convertir-lo en el color del cel, de la racionalitat i de la modernitat.

Color del sol, de l’or i de la llum, però també de la falsedat, la traïció o l’exclusió. A l’Europa medieval, el groc adquireix progressivament connotacions negatives vinculades a Judes, als marges socials i a diferents formes d’estigmatització que revelen les pors, els prejudicis i les jerarquies simbòliques de les societats occidentals.

El verd és el color de la natura i de la regeneració, però també del que és canviant i imprevisible. És un color difícil de fabricar i químicament poc estable, fet que va contribuir a associar-lo simbòlicament amb la fortuna, el joc, l’atzar o fins i tot el desordre moral. En el present, el verd s’ha convertit en l’emblema per excel·lència de l’ecologia, la sostenibilitat i les noves sensibilitats ambientals.

Perill o desig. El vermell és el color de la vida a través de la sang, però també del poder, de la violència, del pecat i de la passió. Una reflexió final sobre la persistència emocional i simbòlica del color més intens de la cultura occidental.