Pel concepte whiteheadià de natura bifurcada, el filòsof critica les tradicions de pensament cartesiana i kantiana, que distingeixen dues realitats: la natural i la que es desprèn de la subjectivitat humana. Segons Whitehead, aquesta assumpció ontològica, perversa, fonamenta el pensament modern. En aquesta sessió introductòria, revisarem la manera com aquesta separació arbitrària engendra una genealogia d’esdeveniments jerarquitzants, excloents i violents, que precipiten components inherents a la contemporaneïtat des del fet colonial fins al capitalisme i l’Antropocè, entre d’altres.

Whitehead descriu el pensament especulatiu com a font d’erosió de l’empirisme de David Hume i la ciència moderna, de la qual se n’exposen els límits metodològics. Qüestiona que la relació causa-efecte derivi de l’experiència, i substitueix causalitat per creativitat. Atent i coherent amb la revolució quàntica, el filòsof es presenta modest davant l’intent de l’ésser humà de conquerir la realitat intel·lectualment. Aquesta contribució resulta útil per articular posicionaments crítics sobre certs desafiaments actuals, com ara el tecnooptimisme desenfrenat i redemptor que impera al món o els problemes associats a una concepció lineal i progressiva de l’espai-temps, que condueixen a la construcció de mons frustrats.

Whitehead argumenta que el fet relacional és previ a l’existència de l’ésser, i que aquest ésser no és mai conclòs, com a l’ontologia aristotèlica, sinó en constant procés relacional. Aquesta cosmologia relacional, inscrita en la seva filosofia de l’organisme, s’ancora en pensadors com Leibniz o Spinoza, però també en sistemes de pensament allunyats de les geografies eurocèntriques. Avui, aquesta visió de la relacionalitat, que comença a recuperar Gilles Deleuze a final del segle XX, ha contribuït a l’aparició de moviments com els nous materialismes i el posthumanisme, de contingut teòric i sociopolític radical. El curs acaba amb un exercici de reconeixement dels possibles límits d’aquestes irrupcions, incloent-hi una potencial despolitització de l’acció així com un excés de normativitat, moralisme i determinisme.