La identitat de gènere, afectivosexual, religiosa o nacional ha esdevingut un element central en les polítiques públiques de l’última dècada. Aquesta sessió qüestiona críticament el concepte d’«identitat» quan és entès com una essència fixa, homogènia i coherent, i posa en relleu els seus límits com a horitzó polític en un moment marcat per la fragmentació social i la interdependència. Es proposa, per contra, una política de la inestabilitat, la monstruositat i la relacionalitat: entendre les identitats com a processos oberts, incòmodes, permeables i en constant negociació, capaços de generar solidaritats inesperades i pràctiques emancipadores no basades en l’afirmació d’un «nosaltres» immutable, sinó en la construcció col·lectiva de futurs compartits.

En temps de neoliberalisme tardà, quan certes propostes polítiques proven de vendre certeses i seguretats enmig de vides cada vegada més precàries, convé preguntar-se quins riscos i incerteses estem disposats a assumir en l’esfera de la sexualitat i quins, per contra, hem d’encarar mitjançant les eines de l’Estat i del dret. És en aquest marc on s’obre la reflexió sobre el consentiment: les seves definicions, els seus possibles sentits i la seva complexa relació amb el desig, un concepte esmunyedís, ambigu i profundament vinculat al no-saber, tan difícil d’acomodar al discurs jurídic o a l’imaginari contractual. Quins usos del consentiment resulten políticament necessaris per combatre la violència? En quina mesura el desig —amb les seves opacitats i incerteses— s’ha de defensar des d’un feminisme emancipador? I, en definitiva, com cal pensar avui la relació entre consentiment i desig?

Aquesta sessió aborda la transformació històrica de les lluites emancipadores posant el focus en la tensió entre les demandes de reconeixement i les de redistribució. Partint del clàssic debat teòric entre Nancy Fraser i Judith Butler, analitzarem com els moviments de grups històricament oprimits —dones, persones negres, minories sexuals— van transitar des de projectes de transformació radical de l’ordre social cap a estratègies d’integració estatal mitjançant polítiques de representació o d’integració.

En un context d’ascens de l’extrema dreta i de crisi global, explorarem els debats actuals sobre com recuperar la lluita per la igualtat més enllà del paradigma antidiscriminatori. Com serien avui un feminisme de classe o una lluita LGTBIQ que tinguessin en compte aquest eix?

Darrere de la crítica a la «cultura de la cancel·lació» hi ha un lament hipòcrita conservador que busca mantenir llocs d’enunciació privilegiats. No obstant això, en els últims anys una preocupant aposta estratègica per la «cancel·lació» ha pres protagonisme a l’interior dels projectes progressistes. Això està delineant una atmosfera social que estructura els nostres comportaments i desitjos. A més, conté una gramàtica política implícita: sobre la configuració de l’esfera pública, la constitució dels subjectes i les identitats. Després de la il·lusió d’optimisme que genera l’acte radical cancel·lador, s’intueix un ressò de resignació com a expressió de conservadorisme. En aquesta sessió qüestionarem els supòsits teòrics i polítics subjacents a una estratègia que considerem simplificadora, innòcua i maldestra. Però, sobretot, posarem l’accent en quin tipus de crítica ens permetria, en el nostre present, trobar algunes sortides als carrerons teòrics i polítics en què estem atrapats.

Aquesta sessió proposa una reflexió crítica sobre el concepte d’agència en relació amb les formes actuals de comprensió de la violència i de la figura de la víctima en els marcs neoliberals. Partint d’una lectura antipunitiva i feminista, abordarem com el règim afectiu del càstig ha transformat el dolor en una forma de reconeixement polític i la vulnerabilitat en una identitat moralment legitimada, tot desposseint les víctimes de la seva capacitat d’intervenció i responsabilitat. Analitzarem com aquesta confusió entre culpa i responsabilitat produeix subjectes dòcils, dependents de l’Estat i del seu reconeixement. En contraposició, explorarem una noció d’agència que no nega el dolor, sinó que l’elabora com a espai de poder, transformació i reapropiació del sentit, i que convida a repensar la reparació més enllà del victimisme i el càstig, obrint camins cap a una política del desig, la complexitat i la potència col·lectiva.

L’experiència de la incertesa s’estén com una plaga sobre les principals institucions socials que ordenen les nostres vides, i ens aboca a la por i l’angoixa pel futur que ens espera. Tot i això, també és una certa incertesa la que possibilita imaginar un futur obert lluny de determinismes i biografies tancades. En aquesta paradoxa s’obre pas una conversa respecte a com defensar avui la importància de la incertesa, per abordar-ne els límits i les condicions i per analitzar en quines dimensions és desitjable, i fins i tot necessària, i en quines és un obstacle a l’hora de tirar endavant les nostres vides. Per entomar aquests debats, en aquesta sessió es plantegen reflexions crítiques a partir d’un cas paradigmàtic: els discursos entorn del gènere i la sexualitat. L’objectiu és preguntar-se quins són els imaginaris més transformadors que es poden posar en marxa per transformar aquestes normes i desigualtats socials, tenint en compte el context social en què ens trobem.