En aquesta sessió partirem del fenomen dels mems depressius com a símptoma d’un malestar endèmic al capitalisme de plataforma, i explorarem els imaginaris del fracàs que hi estan associats. Es tracta d’un malestar directament relacionat amb la infraestructura digital: l’imperatiu de «ser un mateix», lligat a la lògica hiperproductiva del present, el podem trobar des de Tinder fins a InfoJobs, des de les botigues d’Amazon Go fins a les neveres smart. Així, a partir de les idees de pensadores com Sara Ahmed, Geert Lovink o Jack Halberstam reflexionarem sobre la importància de polititzar el malestar a través d’arxius d’infelicitat que qüestionin les estructures de subjectivació neoliberals, dins i fora dels entorns digitals.

Seguint les reflexions de la investigadora Terri Senft, explorarem la relació entre memòria, afectes i sistemes de categorització en entorns connectats. Tenint en compte l'abast multidimensional d’aquesta experiència, tractarem diverses àrees com ara el disseny, la construcció d'arxius digitals o la idea del cos com a arxiu d'experiències. També tindrem en compte les implicacions del biaix i l’assetjament en espais en línia com a potencials desencadenants d’una interrupció i empobriment de la participació en aquests espais. Això es resumeix en les preguntes: com ens sentim quan recordem juntes en línia? I qui decideix què val la pena ser recordat?

El disseny no és una eina neutra ni neutral. De fet, sovint és un lloc on transpiren còmodament estàndards de normalitat racistes i masclistes que tenim plenament interioritzats. Davant d’això, les pràctiques de la Design Justice apareixen com un nucli aglutinador de propostes de disseny feminista i decolonial i com una eina de creació i anàlisi per a ajudar-nos a desmantellar les desigualtats estructurals que reproduïm com a societat des de fa segles (supremacia blanca, heteropatriarcat, capitalisme i colonialisme). 
Amb aquestes pràctiques problematitzarem idees entorn del «disseny ple de bones intencions» com per exemple, la incorporació de la diversitat sexual als emojis), ja que aquestes poden ser perjudicials, excloents i fins i tot poder ajudar a perpetuar els sistemes i les estructures que donen lloc a la necessitat d'intervencions. 

Si bé Internet ha estat una eina essencial per l’activisme feminista del segle XXI, també ha obert nous espais on reproduir violències patriarcals, ja sigui a través d’atacs directes amb bots o a través d’estratègies indirectes d’invisibilització. Malgrat que se sol rebaixar la importància d’aquest malestar en l’entorn digital —els agressors són mal anomenats «no reals»—, veurem que l’assetjament en xarxes té conseqüències directes sobre les vides i els cossos de moltes dones i persones LGTBI, que són silenciades i forçades a abandonar aquests espais. 
En aquesta sessió, partirem del treball de camp de Julia Ebner, infiltrada online en grups misògins i antifeministes (des d’agrupacions d’ultradreta com Generació Indentitària fins al les comunitats de Trad Wives), i recollirem algunes de les idees de Jenny Odell sobre com no desaparèixer de les xarxes. 

L’objectiu d’aquesta sessió serà qüestionar les formes de representar la «fatiga digital» lligades a l’economia de l’atenció, que l’associen a un consum excessiu dels dispositius electrònics i la relacionen amb un ventall de noves patologies (síndrome del text neck, vamping, nomofòbia, FOMO...). Així mateix, també posarem en qüestió aquelles crítiques a l’economia de l’atenció que proposen una desconnexió total o parcial del món digital, ja sigui a través de pràctiques de mindfulness, aplicacions per a la millora de la productivitat o estades en centres de detox digital. 
Per tant, davant d’aquesta lògica hiperindividualista, ens acollirem a les idees de Rosi Braidotti per abandonar la idea d’un subjecte escindit entre un món material i un món digital i pensar la fatiga digital com a part d’un malestar molt més profund, que es relaciona directament amb l’esgotament del projecte humanista. 

En una societat que ens anima a ser productius en tot moment, desaparèixer s’ha convertit en una temptació contemporània. Des de la ficció fins a l’assaig, la negació del subjecte ha esdevingut en un tema omnipresent. Podem pensar en l’èxit internacional d’El meu any de descans i relaxació, la novel·la d’Ottessa Moshfegh, o en la centralitat cultural de la figura de Bartleby, convertit en un heroi anticapitalista pel seu «preferiria no fer-ho».
Però és possible abandonar tot comportament productiu? Podem fer d’aquesta apatia radical una forma de resistència col·lectiva? En aquesta sessió, discutirem el caràcter reaccionari d’aquelles propostes en les quals el rebuig a ser un mateix es tradueix en un nihilisme desmobilitzador (per exemple, en l’obra de Byung-Chul Han) i veurem aquelles propostes que pensen la dissolució del «jo» des de l’articulació d’un subjecte col·lectiu.