En aquesta primera sessió, s’abordarà el context de l’actual crisi de sentit: vivim en un món impensable. A través de la idea de realisme còsmic, es discutirà el caràcter cosmològic de les transformacions planetàries, amb la voluntat d’entendre per què les narratives sobre la fi del món mobilitzen imaginaris culturals que superen l’esfera sociopolítica i econòmica tradicional (mobilitzant imaginaris religiosos i antropològics més profunds). Així mateix, es distingirà entre les nocions de fantasia col·lapsista i imaginació apocalíptica, i es proposarà una classificació de figuracions ficcionals del col·lapse, que aniran des de les interpretacions arqueològiques clàssiques sobre el declivi de les civilitzacions fins a l’acceleracionisme d’extrema dreta.

El llibre que tanca la Bíblia acostuma a percebre’s com un text hermètic, per culpa de la densitat simbòlica i al seu llenguatge marcadament al·legòric. Tanmateix, aquestes imatges, en aparença críptiques, contenen, per sobre de tot, un discurs de reacció política en un clima de desgastament social. En aquesta sessió examinem el context històric de l’Apocalipsi de Sant Joan, rastregem les seves contradiccions i la història de la seva recepció en diversos moviments socials, atenent tant els seus usos revolucionaris com a les seves relectures hegemòniques. 

Si l’apocalipsi és una història de transformació radical, com pot transformar el nostre present? En aquesta sessió, i a partir de l’obra d’autors fonamentals com Catherine Keller o Ernesto de Martino, s’explorarà com l’apocalipsi pot ser un imaginari culturalment productiu, investigant com aquestes narratives s’han implementat a través de moviments socials i de resistència a Espanya després de la crisi de 2008. De la “joventut sense futur” del 15-M fins a Extinction Rebellion, la fi del món forma part dels repertoris conceptuals amb els quals repensar les agències polítiques col·lectives.

Sessió en col·laboració amb CCCB Debats.

La idea que la humanitat és un vector tòxic ha estat molt lligada, ja des del llibre de l’Apocalipsi, amb la idea de degradació de les aigües, concretament a través de tot allò que els humans absorbim i excretem. En un moment en què el consum de fàrmacs ha assolit cotes històriques inimaginables, els nostres consols medicalitzats desembocaven als rius i als mars portant amb ells la farmacologització planetària. Ecosistemes que muten de manera imprevisible en entrar en contacte amb les restes químiques que el nostre cos metabolitza i expulsa. En aquesta classe s’abordarà com aquesta intimitat entre els malestars, el cicle de l’aigua i la destrucció pot obrir imaginaris sobre com viure enmig de la devastació en ordres que escapen a la magnitud humana, i ho farà a partir de la noció d’“amniotècnica” com una pràctica de cura en temps d’extinció.

En els últims anys, han proliferat propostes utòpiques per pensar el més enllà de la fi del capitalisme: el comunisme de luxe totalment automatitzat, el socialisme de mig planeta, l’ecosocialisme solar moderadament automatitzat, el socialisme de plataformes, les utopies de suficiència en un món postconsum, el comunisme del desastre, etc. La sessió explorarà com aquestes diferents propostes es relacionen amb els marcs escatològics apocalíptics: imaginar “una altra possible fi del món” és, també, imaginar la fi del món.