El compositor Stravinsky deia en l’autobiografia publicada l’any 1936 que la música «no pot expressar res, només es pot expressar a si mateixa». Tot i així, la necessitat d’explicar la música, així com l’art, maneres de desxifrar el nostre desig i la naturalesa humana mateixa, ha estat present al llarg de la història. Fins i tot avui, en un moment en què la cultura ha estat cooptada per l’especulació i els interessos tecnocapitalistes, la necessitat de parlar-ne i d’entendre allò que defuig el llenguatge és més imperant que mai. Poder parlar d’art, de creació, és parlar d’humanitat. Poder parlar d’humanitat és entendre’n el valor prescindint del mercat. Però, com parlem d’allò que no podem anomenar?

Al curs «Què és la música?», Jordi Savall planteja aquesta mateixa pregunta. Si no podem explicar la música, en podem parlar? Del grec musique, paraula associada a totes les arts, l’hem d’entendre com la pulsió d’expressió —de tota mena— de l’ésser humà. És per això, justament, que Savall considera que la música té la capacitat de representar les emocions humanes d’una manera més concreta i definida que la paraula. Però, per sort, en la paraula també hi ha marge. Com explica l’escriptor Raül Garrigasait a la sessió «La ira», aquestes passions que mirem d’expressar comprenen tot un camp semàntic que es consolida a través d’imatges que no hem viscut, però que reconeixem, de la literatura o el cinema. Com representem allò que sentim, ens forma: «La ira vol restablir un ordre; la ira, a diferència del desànim, vol justícia. En la ira hi ha un desig per un món millor», diu Garrigasait.

La revisió del llenguatge i el poder que té sobre la nostra visió del món i de nosaltres també trena la conversa entre les filòsofes Sara Torres i Elisabeth Duval a la sessió «Melancolia» del curs «Re/sentir el desig», on exploren i discuteixen la dificultat de definir el desig de manera concreta, considerant que justament en aquesta dificultat hi ha el potencial polític per ser més lliures. Per a artistes i filòsofs, el llenguatge és una eina per explorar allò que no podem anomenar. Ara, si el llenguatge no és universal, si cada llengua té les seves limitacions, com podem parlar del que sí que ens és universal? En parlem tots igual? I encara més: com ho podem traduir? A la sessió «Traduir un escriptor filòsof» del curs «Dostoievski, pensador», el traductor Miquel Cabal Guarro desgrana com l’escriptor rus va ser capaç d’expressar la concepció del seu món mitjançant les paraules que triava per explicar-lo.

Avui, però, hi ha encara un altre intermediari entre el món, la paraula i nosaltres, i és la imatge. Al curs «Imatges latents», l’artista Joan Fontcuberta explora el llenguatge implícit en la fotografia. No només allò que descriu una imatge, sinó el món que representa en la manera de fer-ho: «la imatge no només com una representació de la realitat, sinó com un símbol carregat d’emoció, un dipòsit de valors on adherim tant la veritat com la memòria». Algunes coses, coses profundament humanes, són fins i tot més difícils de representar a través de la imatge del que ho han estat mitjançant la música o la paraula. Fontcuberta explora la no-imatge, la desaparició del record, en una col·lecció de fotografies malmeses i en procés de desaparèixer, eternitzant la seva «mort» amb la imatge de la seva degradació. José A. Ortiz, en canvi, a la sessió «Perdre l’estimada o pintar el dol: la mirada de Claude Monet», parla de la cerca dels artistes per captar la vida i, així, la mort: «Quan els artistes impressionistes pinten l’aire lliure volen copsar l’instant, la llum que canvia. Això és propi del llenguatge de la mort, el llenguatge del tempus fugit.» Ortiz passa per diferents èpoques i moviments pictòrics, fins a arribar a l’art contemporani i la performance per representar la mort amb l’obra d’Ana Mendieta. Viure la mort, a través de l’art, per entendre la vida. Però, com ens podem relacionar amb les imatges quan impregnen el nostre dia a dia de manera constant, involuntària, incoherent?

El metallenguatge d’internet ha creat noves maneres d’expressar-nos, nous codis universals, que sovint van més enllà de la paraula, del so i de la imatge com a representació de la realitat. A la sessió «El mem depressiu com a símptoma», el filòsof Eudald Espluga explora la creació quotidiana per expressar el nostre malestar: els mems. Símbols que neixen de l’humor, de la repetició, de la deformació constant d’un codi compartit. És un llenguatge viu i canviant, que representa l’actualitat que vivim i que també té capacitat de marcar-la. Un llenguatge, diu Espluga, que pot arribar a tenir potencial polític precisament pel fet de créixer als marges.

Byung-Chul Han, contextualitzat per Fernando Pérez-Borbujo a la sessió «Mort, dolor i alteritat», assegura en obres com No-cosas (Taurus, 2021) que l’ordre digital desnaturalitza les coses informatitzant-les, és a dir, convertint-les en informació, i a nosaltres, els humans, ens fa infomaníacs, infòmans, datasexuals, assimilant-nos als sistemes i les màquines que les analitzen. En mirar d’anomenar l’innominable, d’explicar allò que defuig el nostre llenguatge i que no es pot quantificar, valorar i sistematitzar, fem un exercici de recerca sobre la cultura, és a dir, sobre la mateixa humanitat.