En aquestes dues sessions explorarem la representació del desig i el qüestionament dels rols de gènere en un recorregut que anirà des d'una mirada crítica a la representació del cos en moviment de J. E. Marey i E. Muybridge, a l'apropament a l'obra de cineastes i artistes com Jean Epstein, Alice Guy, Germaine Dulac, Claude Cahun o Carol Rama.
A finals del segle XIX, amb el naixement de la fotografia i el cinema, el psiquiatre Jean-Martin Charcot sotmet les seves pacients a llargues sessions fotogràfiques per tractar de diagnosticar a través de la imatge la seva suposada malaltia, denominada “histèria”. En paral·lel, les cronofotografies d’Étienne-Jules Marey permeten estudiar el moviment dels cossos, mesurar el temps que separa els gestos fotografiats i que conformen una petita acció corporal. La càmera fotogràfica i la cinematogràfica esdevenen un dispositiu que inventaria, classifica i fins i tot diagnostica el que esdevé en els cossos. Al mateix temps que el cinema descobreix el seu valor científic, els i les cineastes d'avantguarda reprenen aquestes idees per a explorar maneres radicals de mirar.

Barbara Hammer dona títol a aquesta sessió amb una frase que ens obliga a rastrejar els arxius fílmics a la recerca d'un contra-discurs a favor de la vida, del desig, de la llibertat. Un mantra que actúa com a guia inspiracional, però també com a codi ètic i compromís polític amb les imatges. Un recorregut filat amb la diversió de l'especulació creativa i amb l'objectiu de traçar una possible genealogia que no oblida les obres de Maya Deren, Agnes Vardà, Sara Gómez, Chantal Akerman, Martha Rosler, Cecilia Bartolomé, Annabella Miscuglio o Rosa Martha Fernández, entre d'altres.

Aquesta intervenció explorarà la sexualitat heterodoxa en el cinema experimental entre els anys 40 i finals dels 70 parant particular atenció en la producció masculina. Recordarem breument dos conceptes habituals en la historització de la imatge gay d’aquest període: la noció d’una estètica camp (Jack Smith, Steven Arnold, el primer Werner Schroeter) i la documentació subcultural (Genet, Warhol). Però la major part de la sessió estarà dedicada a explorar altres retòriques de l’heterodoxa sexual que han estat escassament ateses, en part perquè han deixat de semblar rellevants en la contemporaneïtat, però que hem de rescatar amb la finalitat de completar la visió d’aquest període. Algunes d’aquestes estratègies són l’abstracció (Harry Smith, Jim Davis), la mitografia (Markopoulos), l’espiritualitat (Teo Hernández) i l’apel·lació a l’ocultisme (Anger). Aquestes estratègies transmeten una ecologia de l’alteritat que no està governada per la identitat sexual, pilar dels moviments d’alliberament, ni per estils contemporanis de dissidència. A la vegada pre- i post-gay i proto-cuir, aquestes retòriques persegueixen el desdibuixament del gènere i la corporeïtat, i la difusió de la sexualitat com a energia transformadora a través del camp social.

L'explosió de la imatge algorítmica en una economia neoliberal ha donat com a fruit una nova i radical representació dels cossos, la seva naturalesa digital ha esborrat la garantia de la seva existència o el seu referent inicial. En aquesta sessió ens centrarem en algunes autores i autors "transformers del binarisme" que han desplegat en les seves obres nous paisatges corporis, desitjants, fluids i políticament incorrectes. Des de Mara Mattushka fins a David Domingo, coneixerem els "monsters del performàtic" i l'autorepresentació que violen, rapten, abdueixen i controlen noves pells per retornar-nos cossos encara per classificar.