En aquesta sessió, defensarem la hipòtesi que molts pacients amb dolor crònic pateixen el que Miranda Fricker anomenà “injustícia epistèmica”, que consisteix a no atorgar a una determinada veu la credibilitat que li correspon. Explorarem diferents causes d’aquest fenomen, especialment el fet que les formes de dolor crònic de les quals no s’ha identificat la causa desafien el model epistemològic predominant en biomedicina, que es remunta, com a mínim, a la idea promoguda pel metge francès Marie François Xavier Bichat (1771-1802) segons la qual darrere tota patologia hi ha necessàriament una lesió en els teixits potencialment identificable.

En aquesta sessió, explorarem més causes de la manca de credibilitat de molts pacients amb dolor crònic. Primer, la dificultat de quantificar i d’objectivar el dolor a través de diferents d’escales. Després, la dificultat de comunicar el dolor. I, finalment, el fet que, en el cas del dolor, no s’aguanta la distinció, molt habitual en l’àmbit sanitari, entre una realitat objectiva –que el professional sanitari intenta copsar- i l’experiència subjectiva del pacient a través de la qual la realitat objectiva es manifesta. Com fan alguns historiadors del dolor, temptejarem la idea que el dolor no és una entitat objectiva ni subjectiva, sinó una creació sociocultural.

En aquesta sessió, insistirem en la idea que la manca de credibilitat dels pacients amb dolor crònic té un preu molt alt, especialment per a ells, però no només. Explorarem les conseqüències socials, morals i econòmiques del fenomen i parlarem de la vergonya que sovint va associada a aquesta mena de patologies. I insistirem en la necessitat de forjar un marc epistemològic alternatiu i assenyalarem pistes per construir-lo. Finalment, reflexionarem sobre les dificultats que ens hem trobat al llarg del curs a l’hora d’intentar definir què és el dolor.