En un sentit tècnic, el terme populisme s’associa a un context inequívocament modern, i de manera especial al segle XX. A la dècada del 1950, el general Perón a l’Argentina o el general Pérez Jiménez a Veneçuela constitueixen exemples perfectes d’aquest llenguatge emocional basat a contraposar un bon poble imaginari a unes pèrfides elits que van mutant segons els interessos dels polítics populistes. Tot plegat no significa, tanmateix, que en l’antiguitat clàssica no existissin casos nítids d’allò que podríem anomenar «demagògia estructural». Genèricament, la idealitzada democràcia grega, la mateixa que va matar Sòcrates, conté un fort biaix populista. Qui la denuncià amb més vehemència fou sens dubte Plató. A la Política d’Aristòtil hi ha moltes reflexions en aquesta mateixa línia. Contemplar la nostra contemporaneïtat a través d’aquests i altres referents clàssics és sens dubte enriquidor. 

Resseguint el fil que connecta les idees del present amb el passat, el cicle de seminaris Els clàssics i les ideologies, dirigit per Raül Garrigasait, analitza les influències dels clàssics grecs i llatins en algunes del les principals ideologies modernes.

Amb la col·laboració de La Casa dels Clàssics.