En el món del cinema, els textos en pantalla ocupen fonamentalment espais liminars (els crèdits inicials o finals), intersticis (els intertítols del cinema mut) o la perifèria de la pantalla (com en el cas dels subtítols). El radi d’acció d’aquests textos ve determinat, sobretot, per la seva funció (comunicativa o narrativa). En pantalla, la paraula escrita sembla un extra, un afegit, un complement, un apèndix. Però què passa en el cinema que explora els marges? Les pel·lícules experimentals o d’autor tendeixen a capgirar la relació entre el centre i els marges posant en primer pla el text que es projecta a la pantalla.

«La llibertat que sentia de vegades. No venia pas de reflexions nítides, sinó d’un estat com fet de percepcions excessivament orgàniques per poder ser formulades a través de pensaments.» (A prop del cor salvatge, Clarice Lispector)

A partir de la materialitat fílmica de Guy Sherwin i Johan van der Keuken, i la poètica de Lispector, reflexionarem sobre la curiositat radical de la infantesa, quan la imatge és una experiència sensorial arrelada al cos, i el significat de les paraules es difracta entre llums i ombres. Com deia Van der Keuken, el cinema no és un llenguatge en què certes combinacions de signes cobreixen certes nocions sota una sintaxi ordenada, sinó un mitjà d’amplificació per mostrar-ho tot de moltes maneres possibles.

La paradoxa dels subtítols rau en el fet que, més enllà de la seva funció de traducció o adequació lingüística, introdueixen una nova capa d’escriptura dins la imatge cinematogràfica. Els subtítols orienten inevitablement la mirada, desvien l’atenció del quadre i tendeixen a hipertrofiar el sentit de les paraules per sobre d’altres elements essencials del cinema: la textura de la veu, el ritme, el silenci o la composició visual. Lluny de ser un element neutre o accessori, constitueixen una forma addicional de l’escriptura cinematogràfica, i per tant una qüestió estètica i política que cal pensar i potencialment tensionar. La xerrada prendrà com a cas paradigmàtic el treball de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, que van estendre la seva radicalitat formal a la qüestió dels subtítols, així com altres pràctiques vinculades a la tradició del cinema experimental i documental.

Margaret Tait, poeta i cineasta escocesa, escrivia per la mateixa raó que feia pel·lícules: perquè era una manera de parar atenció al món, de romandre al costat de les flors, del barri, de la mare, de l’estudi, del mar; d’observar-los fins a fer-ne emergir l’amplificació poètica, una mena de veritat inefable que ella anomenava «el batec de les coses».

En aquesta sessió veurem les particularitats del seu llenguatge poètic i cinematogràfic, així com la dissolució dels seus límits mitjançant un compromís pacient i delicat amb l’instant present, en l’esperit del famós vers de T. S. Eliot: «I have measured out my life with coffee spoons».

En un cartell del grup activista LSD, imprès durant la dècada dels noranta, hi llegim: «Hi ha motius per fer tremolar les paraules, perquè en el nostre principi hi havia l’acció». En la literatura produïda des de la militància queer apareix un desig manifest de generar un nou llenguatge. Des d’El somni d’una llengua comuna, d’Adrienne Rich, fins als nombrosos textos traduïts i difosos als fanzins de les LSD, reapareixen les mateixes preguntes: és possible crear un nou llenguatge? Podem trencar les paraules fins que signifiquin allò que volem dir? Partint de cineastes com Su Friedrich, Derek Jarman o Lesley Loksi Chan, aquesta sessió proposa pensar com aquest desig de generar un nou alfabet es manifesta en el cinema de la dissidència sexual, tot atenent les múltiples formes en què la imatge converteix la sala de cinema en un exercici de lectura.

Un recorregut per algunes pel·lícules sense imatge o monocromes (cinema cec) on l’única imatge possible és la paraula. Una paraula escrita o parlada que actuarà com a disparador dels fotogrames d’una pel·lícula pròpia que sempre serà interior. Seguint un inventari de noms per a allò que no pot ser vist (invisible, esborrat, absent, immaterial, censurat, buidat, inconcebible…), trobarem expressions en el llindar d’allò que considerem cinematogràfic, que, travessades per la paraula, arriben on no pot fer-ho la imatge purament visual.