El joc de llums i d'ombres de les pinzellades de Caravaggio són una manera de mostrar-nos la realitat i, també, la mort. La biografia de l'artista està plena d'episodis agitats que van contribuir a omplir de contingut i profunditat la seva obra. Abordar els temes que va tractar en els seus quadres ens permet reflexionar sobre la transcendència de la vida i del final dels dies en plena època barroca.

«¿És possible que això ho hagi fet una dona?», es preguntava Roberto Longhi. La resposta és un sí rotund. Artemisia Gentileschi va fer servir la pintura per venjar-se del seu món, i en les seves obres assassina i dona mort per sublimar el seu propi dolor. Ella no va ser l'única que va assassinar amb els pinzells, ja que pintar, per a molts, ha estat l'única manera d'expressar la injustícia i la desraó.

Pintar allò corrent i allò mundà va ser l’aspiració artística de Courbet. La realitat sense embuts es va apoderar del seu art, i la mort ja no apareix com quelcom sublimat o heroic. Morir és un acte humà més, i així ho va voler representar.

Perdre l'estimada deixa un buit a la vida que molts artistes han volgut omplir pintant-les. Com podem passar el nostre propi dol pinzellada rere pinzellada? Sembla paradoxal que l'impressionisme sigui l'explosió del color i de la pintura a l'aire lliure i que, alhora, l'expressió de la mort agafi aquí el camí cap a la modernitat pictòrica.