Una imatge recorre el món als anys 60 i 70, la imatge del cinema militant. Una imatge capturada amb equips de filmació lleugers per cineastes i col·lectius radicals al cor de les lluites del "llarg 1968": des de les lluites d'alliberament nacional al Tercer Món fins a les barricades de París, des de les mobilitzacions antifranquistes als barris obrers de Barcelona fins als anys de plom de la Itàlia dels 70. Com podem tornar a mirar políticament aquests arxius fílmics? Explorarem una sèrie de fragments per problematitzar la lectura d'aquestes imatges com un simple "document" de fets històrics remots. En tornar a retrobar-nos amb l'aparició sensible d'obreres en vaga, mestresses de casa revoltades o pagesos insurrectes reconstruirem una sèrie d'instants, fràgils i colpidors, on la càmera deixa de ser un testimoni de la realitat per esdevenir un agent actiu en la producció de la lluita.

En els anys 20 i 30, membres destacats de la burgesia industrial catalana van desenvolupar un important moviment de cinema amateur, rodant centenars de pel·lícules en 16 i 9,5 mm que van competir en festivals internacionals, així com incomptables filmacions domèstiques que mostren la vida afable de la classe privilegiada a les portes de la Guerra Civil. Com analitzar críticament un arxiu que només reflecteix la mirada i la quotidianitat del poder? Només llegint l'arxiu amateur a contrapèl, excavant els passats que mai van ser presents i que s'oculten en les pròpies imatges, podem extreure d'elles conclusions que escapin al relat hegemònic i les mirades ingènues i acomodatícies que promulga la història oficial.

A partir de les fotografies dels crematoris d’Auschwitz realitzades per membres del Sonderkommando, l’historiador Didi-Huberman reflexiona sobre les seves condicions de producció i el seu potencial per a pensar el que és inimaginable. Obre, així, un debat en torn l’estatus de la imatge en les societats actuals i la seva capacitat d’interpel·lació. Què poden fer realment les imatges? A partir d’aquesta pregunta, en aquesta sessió s’analitzaran diferents imatges i materials d’arxiu relacionats amb el conflicte basc. Què pot fer la imatge d’una persona torturada en dependències policials quan es mostra públicament? Com imaginar i fer visible l’experiència viscuda de la presó? A través de fragments de pel·lícules, fotografies d’arxiu i correspondències de presó, es proposarà que la imatge no és una síntesi de la realitat, sinó un conjunt d’interaccions marcades pel lloc de l’enunciat, l’estatus d’allò que representa i les relacions de poder del discurs.

L’any 2011 emergeix a Bissau un arxiu cinematogràfic i sonor a la vora de la destrucció total que dóna fe del naixement del cinema guineà com a part de la visió descolonitzadora del líder revolucionari Amílcar Cabral. Amb els cineastes guineans Sana na N’Hada, Suleimane Biai i Flora Gomes, Filipa César inicia llavors un projecte d’exhibició i discussió dels materials d’arxiu amb audiències europees i africanes que converteix el cinema en una sala d’edició col·lectiva i una assemblea per reflexionar sobre les condicions del present.

Conferència en col·laboració amb CCCB Debats (amb traducció simultània al català)

Ens enfrontem a l’arxiu videogràfic del grup ecologista Solidarixs con Itoiz durant el muntatge de la pel·lícula Urpean Lurra. 140 cintes, més de 80 hores de desobediència civil contra la construcció del pantà d’Itoiz (Navarra). Com crear un espai on les imatges d’arxiu puguin conviure amb imatges del present? Les veus i els moviments dels activistes darrere de la càmera revelen que aquesta no sols s’utilitza com a eina per a la lluita (documentar, protegir, difondre), sinó que també funciona com a catalitzadora de gestos poètics i cinematogràfics.

Des dels anys 70, col·lectius com Circles a Regne Unit han desenvolupat una intensa activitat de recerca, exhibició, distribució i conservació de cinema feminista, amb l'objectiu de reflexionar i reescriure una història del cinema que ha exclòs tradicionalment les dones. En aquesta sessió, s'exploraran projectes de comissariat que intenten reactivar l'arxiu de cinema feminista en diàleg amb el treball d'artistes contemporànies, incloent-hi la recuperació i edició dels textos de la cineasta i artista feminista Lis Rhodes, cofundadora de Circles.

En 1963, Mikhaïl Romm, Iurii Khaniutin i Maia Turovskaia es van endinsar en el monumental procés de revisió dels milions de metres de pel·lícula que l'Exèrcit Roig havia confiscat als arxius fílmics del Reich a Berlín en 1945 i que van romandre en saques en Mosfilm durant gairebé vint anys. Romm va anar ordenant el material segons 120 temes possibles i, després, combinant les imatges entorn dels 16 capítols que finalment estructurarien El feixisme quotidià. La pel·lícula suposa una revisió exhaustiva i metòdica de les formes visuals del nazisme, però la seva transcendència en la cinematografia soviètica ve donada més aviat pels usos de la veu en off del propi Romm, articulada com ars poetica, perquè es movia entre el tractat estètic, la revisió crítica de la història, el cinema i la vida, la seva pròpia vida.