En un temps en què la bona literatura és aquella que aporta novetat respecte del que ja s'ha escrit, és difícil concebre que altres èpoques hagin pogut veure en la imitació la veritable mestria literària. La literatura novohispana, és a dir aquella que va sorgir al Mèxic colonial, és essencialment criolla. Escrita sobretot per espanyols i descendents directes d'espanyols, va constituir-se com un reflex fidel de les tendències literàries de la península. A l'Edat d'Or, en una societat poc conscient encara de la seva singularitat dins de l'imperi colonial espanyol, és difícil suposar una consciència literària novohispana. Així doncs, la imitació de la literatura peninsular va ser menys un exercici d'autojustificació que no pas una sèrie d'aprenentatges individuals. Demostrar-se escriptor volia dir, per alguns, provar la seva capacitat de construir una poètica pròpia a partir d'una obra admirada.

La literatura, l’antropologia, el cinema, la filosofia, el disseny i la poesia són mètodes per reflexionar, per donar lloc a les coses. En aquesta edició de Flexo, dirigida per Adrià Pujol sota el títol Els llocs i les coses, sis pensadors i pensadores reflexionaran sobre el seu treball i intentaran situar-lo, encarnar-lo en un lloc concret, a partir de les lectures que els inspiren.