El profètic “No hi ha alternativa” de Margaret Thatcher s’ha convertit en l’estret marc d’elaboració del realisme capitalista, inherentment antiutòpic. El col·lapse simbòlic i la impotència reflexiva s’apropien d’un present per al qual el futur es cancel·la. El discret encant del capitalisme passa per la seva invisibilitat, però quant temps pot subsistir una cultura – es pregunta Fisher – sense l’aportació d’allò nou?

El desig està articulat pel capitalisme i les tecnologies de consum; el seu marc de precarietat ontològica també opera canvis en la mecànica libidinal i la relació amb allò real. A la vegada, la proliferació dels desordres psíquics propis del posfordisme, com l’estrés, la despressió i l’ansietat, reclama una politització de la malaltia mental davant la patologització que la relega a la privatització i l’esfera personal. Es tracta de símptomes que, des de la contracultura, han trobat un lloc d’enunciació.

Absorbida i mercantilitzada tota resta del potencial revolucionari que pogués contenir el modernisme, Fisher es val del concepte derridià de hauntologia per proposar un marc des d’on pensar què va succeir amb les produccions culturals durant l’aterratge del neoliberalisme, el perquè del seu esgotament i la seva incapacitat per imaginar futur. La sessió aborda aquestes preguntes tenint en compte les contingències del context cultural espanyol des de la dècada dels 80 fins l’actualitat.

La interiorització dels dispositius de vigilància s’ha consumat en el marc postideològic del realisme capitalista, que és especialment realista en la seva presumpció de no creure ja en el gran Altre. La nova burocràcia descentralitzada prolifera i ho permea tot, soscavant qualsevol tipus de responsabilitat política en aquesta “cultura de l’auditoria”, on prima l’opressió, la interpassivitat i la cooperació.