L’arquitectura, com va asseverar Georges Bataille el 1929, és l’expressió de la veritable naturalesa de les societats, de la mateixa manera que la fisonomia ho és de la naturalesa dels individus. Una naturalesa, la de les societats, condicionada per un poder escultor de ciutats, pintor de paisatges, constructor de catedrals, palaus, gratacels, estadis i museus que, a partir de la vanaglòria i gaudi humans –i tal com reclama el renaixentista Alberti, de la bellesa– imposen un silenci pretensiós de transcendir les fronteres del limitat horitzó del que és quotidià. Un poder que alhora arracona «l’altre» i el «jo diferent» en vexats ravals i en cofurnes oxidades pel sofriment, que deixa créixer boscos d’amuntegades esperances frustrades i que, de tant en tant, en el temps en el qual la crispació ofega el batec social, contempla atònit la presa de la Bastilla, l’hostilitat de les masses vers el viure malmès i defraudat, vers les arquitectures símbol dels seus botxins.