Històricament, ho veiem per exemple en el clàssic de John Stuart Mill, la llibertat d’expressió es justifica perquè permet la recerca col·lectiva de la veritat. Aquesta recerca té rellevància en el context de les democràcies. Protegir el discurs lliure és una via per garantir el correcte i ampli desplegament de la deliberació ciutadana. Els ciutadans exerceixen la llibertat d’expressió parlant i escoltant, mostrant disponibilitat a modificar-se recíprocament.

La violència és una resposta que destrueix la possibilitat de qualsevol altra resposta. Des dels horrorosos assassinats a la seu de la revista Charlie Hebdo, les caricatures i altres expressions no lingüístiques han esdevingut paradigmàtiques d’aquesta llibertat. Quin marge de llibertat correspon a les expressions no lingüístiques com les caricatures o les tires còmiques? S’han de tutelar les expressions de mal gust? És la moral pública o la decència un límit legítim a la llibertat d’expressió?

Gran part de les polèmiques públiques sobre llibertat d’expressió se centren en termes com “cultura de la cancel·lació” o “correcció política”. Què designen aquests termes? Existeix efectivament la “cultura de la cancel·lació”? És una forma de crítica o de censura?  Quin paper hi juguen les xarxes socials en la creació d’aquests fenòmens i en la difusió de les polèmiques que s’articulen en torn d’ells?