Per què escriure? Moltes escriptores han intentat assajar una resposta a aquesta pregunta. Així com en l’inconscient freudià la llibertat de la paraula és la via d’accés a les representacions, per a Lacan l’escriptura serà el mitjà pel qual el subjecte pot apropar-se al sense sentit que es troba més enllà de les paraules, al que podem anomenar el seu sentiment delirant de la vida. I en això, l’acte d’escriure no és tant lliure com s’esperava que ho seria l’associació lliure.

En aquesta sessió estudiarem com la literatura pot produir un enigma més enllà dels discursos establerts, i com l’escriptura de Duras, Lispector i Zürn intenta convertir-se, cadascuna a la seva manera, en una lletra que arribi al seu destinatari, no tant al lector sinó a la pròpia escriptora.

Duras, M. Escriure. Barcelona: La breu edicions. 2022.
Lacan, J. “Homenaje a Marguerite Duras, por el arrobamiento de Lol V. Stein”. Otros escritos. Buenos Aires: Paidós, 2012.
Lispector, C. Agua viva. Madrid: Siruela. 2020.
Miller, J.-A. Vida de Lacan. Barcellona: Gredos, 2011.
Zürn, U. Primavera fosca. Girona: Wunderkammer, 2017.

Hi hagué un moment en què la bellesa en l'art deixà pas a la presència del cos de l’artista, inserint així el plaer i el dolor en l’experiència artística. Aquest moment encara no s’ha acabat: Joan Miró va ser un dels capdavanters en acceptar que la bellesa enclou una violència, de la qual se’n fa subjecte, i amb què ens va alliberar d’algunes servituds de la nostra mirada.

Vicens, A. “Los autorretratos de Joan Miró”, en Revista Freudiana. Revista de Psicoanálisis de la ELP-Catalunya. Nº 82, 2018.

Entre les seves múltiples aspiracions estètiques, Pasolini va maldar per formular una manera de nombrar l’innombrable; l’obra plàstica d’Henri Michaux, que va interpretar com la creació d’un nou alfabet, el va impulsar en aquesta recerca de dir l’indicible. Malgrat això, el que va servir de motor a Pasolini per a portar la seva escriptura més enllà de la mètrica i de les rimes, mes enllà del llenguatge d’imatges del teatre i el cinema, va ser la via d’allò que Pasolini anomenava l’embriaguesa poètica, una forma del gaudi lacanià. En aquesta sessió explorarem la tensió pasoliniana entre l’indicible i l’embriaguesa poètica.

Lacan, J. “El seminario sobre ‘La carta robada’”. Escritos 1. Buenos Aires: Siglo XXI. 2005.
Miller, Jacques-Alain. “El inconsciente y el cuerpo hablante.” En Lo real puesto al día, en el siglo XXI, 317–32. Buenos Aires: Grama. 2014.
Pasolini, P. “Tetis”. Erotismo, Eversione, Merce. Bologna: Cappelli Editore. 1976.
Pasolini, P, Petróleo. Barcelona: Seix Barral. 1993.
Pasolini, P. ¿Qué sentido tiene escribir? Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=2yf5iIEPz6Y.

Per a Freud, l’amor que la psicoanàlisi revela a partir de la seva invenció de la transferència és essencialment narcisista. Per a Lacan, si bé parteix també d’aquesta premissa, les coses són ben diferents. Lacan parlà molt de l’amor, fins i tot arriba a apostar en els seus darrers anys pel que va definir com un amor més digne, més enllà dels confins del narcisisme.

En aquesta sessió explorarem diferents etapes d’aquest ensenyament en què Lacan es refereix, per exemple, a l’amor cortès, al Banquet de Plató, a l’escriptura de la carta d’amor i a diversos autors que van contribuir a l’elucidació del que podríem denominar les lògiques de l’amor: Dante, Claudel, Duras, entre d’altres. Si el capitalisme, Lacan dixit, exclou l’amor, en aquest recorregut anirem en una altra direcció.

Lacan, J. "El amor cortés en anamorfosis". El Seminario 7: La ética del psicoanálisis. Buenos Aires. Paidós. 1988, pp. 171-89.
Lacan, J. "El resorte del amor: Un comentario de El Banquete de Platón". El Seminario 8: La transferencia. Buenos Aires. Paidós. 2003, pp. 29-192.
Lacan, J. "El amor y el significante" & "Una carta de amor". El Seminario 20: Aún. Buenos Aires. Paidós. 1981, pp. 51-64 & 95-108.

Si per a Freud és la tragèdia d’Èdip la que constitueix l’eix central de la teoria pulsional de la psicoanàlisi, així com de la seva explicació del funcionament psíquic, per a Lacan Antígona es converteix en la figura destacada de l’ètica de la psicoanàlisi. Per a aquesta ètica, Lacan avança diverses proposicions, essent la primera: “L’única cosa de la que es pot ser culpable és d’haver cedit en el seu desig”. En aquesta sessió ens endinsarem en l’ètica de la psicoanàlisi de la mà d’Antígona, i la confrontarem amb algunes lectures polítiques de l’obra, des de Hegel fins als feminismes contemporanis.

Butler, J. El grito de Antígona. Barcelona. El Roure, 2001.
Hegel, G. W. F. “El espíritu verdadero, la eticidad”. Fenomenología del Espíritu, Madrid. FCE, 1988, pp. 261-279.
Lacan, J. “La esencia de la tragedia. Un comentario de Antígona de Sófocles” y “La dimensión trágica de la experiencia analítica”. El Seminario 7: La ética del psicoanálisis. Buenos Aires. Paidós. 1988, pp. 293-387.
Sófocles, Antígona