La Barcelona contemporània ha estat indissolublement associada al malestar social i polític generat per una ciutat singularment industrial, privada de poder polític, i que s'ha expressat a través d'una conflictivitat que ha assolit, en alguns moments, un caràcter emblemàtic, definitori de la ciutat mateixa.

Amb posterioritat a la Guerra Civil, la novel·la sobre Barcelona va experimentar una mutació, d'acord amb la sociologia canviant de la ciutat, i va posar el focus en els marges de la ciutat o, si es vol, en la ciutat dels marges. Mentre algunes narratives feien èmfasi en la divisió entre 'xarnegos' i 'burgesos catalans', d'altres han intentat explorar, i propugnar, models convivencials i d'arrelament.

Un dels grans canvis experimentats per la Barcelona postolímpica ha estat l'arribada d'un turisme massiu, provinent d'arreu, que ha canviat la fesomia de la ciutat i la imatge que té d'ella mateixa, però que ha suscitat sobretot una problemàtica nova, associada a la gentrificació del centre urbà, al canvi d'ús de l'espai públic i al risc de fer desaparèixer formes de vida pròpies dels barris.

En els últims anys, en què s'ha arribat a qualificar Barcelona de 'ciutat morta', la distopia —és a dir, la concepció més o menys imaginària d’una societat organitzada d’una manera opressiva o totalitària— ha fet la seva irrupció en la narrativa catalana, de la mà d'autors com Joan-Lluís Lluís, Marina Espasa o Javier Pérez Andújar, entre altres.

La irrupció, tan imprevista com anunciada, de la pandèmia del coronavirus va comportar una experiència social insòlita, en què la ciutat oberta i cosmopolita va retornar, per uns instants, a la reclusió pròpia de les ciutats medievals assetjades per la pesta. La ciutat aturada, la ciutat deserta, sense cotxes ni gent pel carrer, amb la gent tancada a casa, pot donar lloc també a una redescoberta de la ciutat i els seus marges.