Es diu que un dels primers sentits de “desitjar” en llatí era “cessar de contemplar les estrelles”; d’aquí vingué el sentit moral de “constatar l’absència d’una cosa” i, més tard, la idea prospectiva de cercar allò que ens manca. Des dels seus inicis, tant la literatura i el cinema com l’art en general glorifiquen -o blasmen- la “llei del desig”, que s’imposa en la conducta humana, més enllà de les normes socials o fins i tot ètiques. La força invencible que posseeix el desig no l’assimila, però, a una pulsió primitiva i universal i, per tant, impos­sible d’analitzar. De la mateixa manera que el cos i la sexualitat són (també) construccions culturals, el desig està travessat per la cultura, el gènere i molts altres factors que ens determinen.

Aquest curs proposa, doncs, pensar el desig, tot analitzant algunes de les seves represen­tacions literàries, cinematogràfiques i artístiques, que ens mostren que tota concepció del desig traspua una visió determinada del món i del subjecte. Veurem, així, que el desig, com a força que tendeix a travessar totes les fronteres, sol posar en crisi la concepció tradicional del subjecte, qüestionant-ne els límits, la coherència i la unicitat.