De font de burla i inevitable desil·lusió a esperança de realització de quelcom intuït o anhelat, la il·lusió es precipita sempre en calidoscopis dobles i perpètuament ambigus. Aparentment ordida al voltant de la percepció, inverteix els valors d’allò real, algunes vegades per promoure el ridícul, d’altres per permetre’ns viure amb alegria en un món ple de penúries. Però, què passa quan el que coneixem com a real no és sinó una il·lusió? O, al revés, quan allò il·lusori és l'últim ancoratge d'una realitat? 

Aquest curs emprèn un recorregut per les paradoxals cruïlles de la il·lusió i de les seves promíscues realitats: de la crítica de la il·lusió a la seva apologia; de la sospita que la realitat no és més que il·lusió a la certesa que la nostra percepció està en nosaltres per enganyar-nos; de l'especificació que el propi cos no pot deixar de crear llaços d'intimitat amb allò il·lusori a l'emplaçament de l'il·lusionisme al centre del merament lúdic.