Anys després que Stan Brakhage formulés la seva defensa de l’expressió amateur al cinema, una de les icones del Nou Hollywood –Francis Ford Coppola– va profetitzar que, amb la revolució digital, la propera obra mestra del setè art podia venir del lloc més inesperat, del terreny inhòspit de la creació espontània, no filtrada per ensenyaments ni cànons. Fins ara, la creació cinematogràfica ha estat el terreny d’expressió artística menys permeable a la possibilitat d’un art outsider, en el sentit que adquireix el terme en l’àmbit d’altres disciplines, però, abans d’arribar a aquest escenari carregat de possibilitats de futur, han estat molt diverses les vies d’infiltració d’aquesta imatge salvatge al llarg de la història del mitjà. Aquesta classe inaugural ofereix una panoràmica general del procés per donar pas a la resta de sessions que n’abordaran aspectes particulars.

El cos, com a instrument, ha alliberat la seva expressió aprenent en els marges, d’aquelles àrees no restringides per l’educació ni la vergonya: la infància, la bogeria, el trauma... Cinema i fotografia van ser decisius en la construcció d’una nova gestualitat, per tal com van trobar en la instantània i l’excepció un aprenentatge necessari, conforme a una vida urbana en la qual la proximitat i la concentració van requerir una comunicació interpersonal silenciosa, ràpida i eficaç.

En cap àmbit com la comèdia és això tan evident, el trasllat a l’escenari i les pantalles del cos descontrolat, desinhibit, ingovernable, d’allò que constituïa cas d’estudi als hospitals: la histèrica o l’epilèptic. Del lligam entre la fascinació vuitcentista per les patologies nervioses, la caricatura, el vodevil i el cinematògraf hi ha assajos exemplars com De Charcot à Charlot, de Rae Beth Gordon. A partir d’ell, traçarem un joc de miralls que recorrerà les dècades següents relacionant l’expressió còmica en el cinema i la seva inspiració constant en el cos anormal.

Nascut, al principi, com a àmbit de producció subordinada al producte de classe A dins de la gran indústria, la sèrie B (més tard fins i tot declinada en forma de sèrie Z) va acabar reivindicant el seu territori de llibertat en els àmbits de la producció independent, desafiant modes de representació i fent miques tabús que no serien assimilats pel discurs canònic del mitjà fins molt més tard. Així mateix, el rebuig dels modes institucionals de representació, combinats amb la força i l’espontaneïtat de la mirada amateur, van aconseguir, de vegades, forjar solucions narratives i visuals capaces d’apuntar al que l’escriptor Rodrigo Fresán en diria avantguarda silvestre o avantguarda casual. Aquesta ponència es proposa articular una història possible d’aquesta avantguarda a la intempèrie, on figures com Ed Wood jr. –i la seva poètica pre-queer–, José Mojica Marins –amb el seu primitivisme esotèric– o Jesús Franco –motor d’un cinema de l’inconscient postsurrealista i de tradició sadeana– són indefugibles punts de referència, però ni molt menys els únics capítols dignes d’esment en aquesta història fascinant.

Aquesta ponència començarà rastrejant breument l’existència d’una pràctica outsider a l’avantguarda nord-americana, tot i que se centrarà fonamentalment en el cinema dels bessons George (1942-2011) i Mike Kuchar (1942), especialment el desenvolupat per cada un d’ells per separat, encara que en constant col·laboració, des dels anys setanta fins a l’actualitat (George va morir el 2011; Mike segueix en actiu). La ponència detallarà els seus inicis, les influències i les obsessions temàtiques i formals, i continuarà explorant les seves connexions amb l’anomenat sexploitation cinema, la seva fascinació envers la ufologia i la sexualitat explícita del treball recent de Mike, a la frontera entre l’experimentació i el porno amateur.

Aquesta sessió planteja una reflexió-narració sobre l’excepcionalitat del cinema (o vídeo) experimental en relació amb els seus àmbits de referència: el cinema normal (narratiu o documental) i les arts plàstiques. Se centrarà especialment en certes obres que es podrien considerar en certa mesura innocents, salvatges o antiprofessionals, en tot cas lliures de normes ortodoxes i de pretensions transgressores i no mediatitzades per discursos estètics dominants, ni per mitificacions tecnològiques, ni condicionades per les diverses convencions narratives, documentals, comercials, intel·lectuals o historicistes. S’hi projectaran fragments de pel·lícules de Jonas Mekas i de Stan Brakhage i s’hi presentaran filmacions inèdites de Joan Bufill.

Posada en comú i discussió de peces elaborades prèviament pels alumnes o de projectes en procés relacionats amb les diverses línies temàtiques del curs. El propòsit inicial és convertir el conjunt d’alumnes presents en un grup de debat capaç de dialogar amb una sèrie de projectes orientats a plantejar la legitimitat de l’expressió outsider en el si de la diversitat de l’expressió audiovisual contemporània, com també esbossar possibles línies de futur en l’evolució de la imatge salvatge i les seves variables.

Posada en comú i discussió de peces elaborades prèviament pels alumnes o de projectes en procés relacionats amb les diverses línies temàtiques del curs. El propòsit inicial és convertir el conjunt d’alumnes presents en un grup de debat capaç de dialogar amb una sèrie de projectes orientats a plantejar la legitimitat de l’expressió outsider en el si de la diversitat de l’expressió audiovisual contemporània, com també esbossar possibles línies de futur en l’evolució de la imatge salvatge i les seves variables.