Partint de les cròniques d’Índies, pensarem l’escriptura com a modalitat de conquesta, basant-nos en la interpretació d’O’Gorman i en els escrits més recents d’Ariella Azoulay, per a qui la fotografia no es va inventar al segle XIX sinó el 1492, amb la trobada entre el “nou” i el “vell” món. A això s’hi suma la seva reivindicació de l’errada com a eina d’anàlisi, idea que aquí queda molt justificada i no només perquè Colom cregués haver arribat a l’Índia. Tal com veurem, Amèrica deu el seu nom a una cadena de malentesos i errors d’impressió que donen fe de les pugnes i interessos per imposar un relat en favor d’un altre.

Si a Catatau Paulo Leminski situa Descartes al tròpic, a Historia de Historias de Antonio Pigafetta Héctor Libertella reescriu els diaris d’aquest famós navegant, mentre César Aira descriu com un raig va alterar per sempre la percepció del paisatgista alemany Johann Moritz-Rugendas. En aquest cas, tres ficcions postmodernes desconstrueixen paròdicament l’alteritat a partir de tres personatges reals i la seva relació amb el continent.

L'holandès Bas Jan Ader es proposà revertir el sentit de la conquesta viatjant del “nou” al “vell” món en un bot de dimensions reduïdes, empresa de la qual no va tornar amb vida i que aquí ens serveix per a enfocar el viatge des d’una dimensió èpica en relació amb dos rodatges de pel·lícula: Fitzcarraldo, de Werner Herzog, i Zama, de Lucrecia Martel. En ambdós films s’hi parla de bogeria, tot i que ofereixen visions diverses del colonialisme: una heroica i l’altra decadent. Com a tancament, revisarem la pel·lícula También la lluvia, d’Icíar Bollaín, remake no anunciat d’un film anterior de Jorge Sanjinés sobre l’acte invasor de fer cinema.

L’autoria implica tenir una veu, com bé saben Gloria Anzaldúa, Aurora Levins i Conceição Evaristo, per a qui escriure en primera persona va suposar fer-ho des de la perspectiva dels seus ancestres. La seva identitat es va forjar, a més, en territoris molt singulars: el d’una frontera, una reserva indígena i una favela; construccions sociopolítiques la inèrcia de les quals va cristal·litzar en una escriptura mestissa a la qual el lector europeu haurà d’afinar la seva oïda.