Si es tracta d’escriure una contrahistòria del cinema, és indubtablement necessari deconstruir els conceptes del cinema mateix que van conformar aquesta història. Pensar el cinema fora del seu marc tradicional, tècnic i cultural, ens convida a una història virtual, sovint contra fàctica, segons un principi d’inversió temporal, com un anagrama. És necessari renunciar a qualsevol història autònoma del mitjà basada en un desenvolupament orgànic (naixement, infància, maduresa, vellesa) o continuïtat tecnològica (un nou mitjà reemplaça l’anterior) per a afavorir els passatges, les contigüitats, la supervivència i el retorn de formes i tècniques, el diàleg amb altres disciplines, inclòs l’art. Inventar nous marcs narratius ens permetrà descobrir nous objectes artístics oblidats o amagats, i escriure una història carnavalesca del cinema on es creuin memòria, inversió i destrucció.

A causa de la seva marginació històrica a la indústria i a la cultura cinematogràfiques, la història (del cinema) de dones tendeix a ser fragmentària, plena de buits i, en moltes ocasions, aparentment incoherent quan tracta d’assimilar-se als pressupostos patriarcals des dels quals es defineixen les obres d’art, les pel·lícules i els oficis del cinema. En aquest context, els exercicis cinematogràfics realitzats per les alumnes de direcció de la Escuela Oficial de Cinematografía (1947-1976) ens descobreixen una part de la historia del cinema espanyol que no ha estat explicada; recuperar-la suposa qüestionar els preceptes sobre els quals s’assenten els cànons i les històries del cinema tradicionals, basades en criteris industrials, estètics i autorals, i fonamentades sobre narratives d’èxit constituïdes per grans fites i noms il·lustres. En aquesta sessió es posarà de manifest la importància d’aquestes pràctiques per a l’escriptura d’històries alternatives i no patriarcals del cinema.

L’Essential Cinema va ser una operació estratègica que va contribuir a legitimar definitivament el cinema d’avantguarda nordamericà. Aquest ampli llistat de més de 300 títols, configurat el 1970 per un selecte grup d’especialistes entre els quals es trobaven Peter Kubelka, P. Adams Sitney i Jonas Mekas, prometia el més representatiu de l’ “Art del cinema” realitzat fins aquell moment, i estava destinat a projectar-se anualment a l’Anthology Film Archives de Nova York. Però la selecció no estava exempta de polèmica: assentava les pràctiques fílmiques experimentals realitzades als Estats Units durant els anys seixanta deixant de banda el cinema fet per dones o minories racials com les cinematografies no occidentals. Avui en dia la seva influència és indubtable; la seva revisió, necessària.

La producció audiovisual africana i la seva diàspora ha estat relegada als marges del cinema avantguardista i experimental des dels seus orígens per la incomprensió de crítics i estudiosos occidentals. Als obstacles en la producció, distribució i recepció derivats del sistema del capitalisme racial d’arrel colonial, aquests creadors oposen obres que, amb la seva opacitat, subversió del llenguatge i ús irreverent d’elements sonors expandeixen els límits del canon universal i africanitzen l’espectador. Els autors que analitzarem ofereixen un paradigma analític alternatiu que s’ubica dins de la tradició radical negra. Aquesta tradició d’artistes, filòsofs i activistes es caracteritza, en paraules de Fred Moten, “per la seva prioritat ontològica i històrica de resistència al poder i oposició a la subordinació”. Des de l’animació a l’assaig multipantalla, passant per propostes experimentals d’alta càrrega intertextual i complexitat discursiva i formal, proposem un viatge audiovisual experimental que “replica el poder, la bellesa i l’alienació de la música negra” (Arthur Jafa).

Aquesta intervenció aplicarà el concepte de “formació cultural” de Raymond Williams i l’anàlisi de Robert B. Ray a l’articulació dels moviments d’avantguarda per explorar la conformació de les principals genealogies als estudis de l’avantguarda fílmica. Com casos d’estudi que il·lustraran les polítiques del cànon, i la fortuna d’allò que queda als seus marges, explorarem la recepció crítica de diverses formacions marginals: les cineastes en l’avantguarda estatunidenca dels anys 1950 i 1960 (especialment Marie Menken i Storm de Hirsch), el cinema militant relacionat amb la SIDA als anys 1980 i 1990, i l’avantguarda feminista al Regne Unit (especialment en el cas de Sandra Lahire) en les últimes dècades del segle vint. Tots són exemples de com l’entrada (i la sortida) al cànon d’avantguarda, justificada habitualment en relació amb criteris estètics i conceptuals, respon amb major freqüència a la micropolítica d’aliances, relacions personals, identificacions i equilibris de poder que travessen les institucions artístiques.

Aquesta xerrada se centrarà en les anomenades “pel·lícules orfenes”, un terme que va sorgir als anys noranta en l’àmbit dels arxius cinematogràfics per a designar el metratge abandonat i que posteriorment es va expandir fins abastar també el cinema domèstic, pel·lícules industrials, científiques i educatives, films etnogràfics, noticiaris, publicitat, pel·lícules inconcluses, experimentals o fragments del cinema primitiu, entre moltes altres peces efímeres. Es tracta d’un conjunt d’artefactes que, en situar-se fora dels límits intencionals de l’art, es configuren com camps no identificats, camins no recorreguts ni per crítics ni per acadèmics. Un corrent insondable que travessa el cinema i pertorba el seu corpus habitual, constituït a penes per una fracció insignificant de la totalitat de l’arxiu fílmic infinit. Intentarem traçar algunes de les seves històries, i per a això, a més de les eines pròpies dels historiadors, emprarem útils d’arqueòlegs i arxivistes.

El cinema expandit suposa un camp escorredís i fora del canon, en tant la seva efemeritat desafia els vells formats de l’economia artística basats en l’arxiu, la documentació, el màrqueting i la col·lecció. En aquesta sessió s’hi exposaran les troballes realitzades durant la recent estada d’investigació de Collado a Taiwan, amb l’objectiu de rastrejar i analitzar críticament obres d’art històriques i contemporànies creades a l’àrea del Pacífic asiàtic i vinculades amb aquest tipus de pràctiques. Ens centrarem especialment en aquelles que exploren i exploten un dels components genètics del cinema des dels seus orígens: el de l’acció en viu o performance. S’hi abordarà, entre altres, els treballs d’artistes i cineastes com Huang Hua Cheng, Tehching Hsieh, Jun'ichi Okuyama, Au Sow Yee, Hang Jun Lee i Takashi Makino.