A través de sis creadors i pensadors singulars i heterodoxos xinesos, transitarem tres períodes molt diferents. Invertirem la fletxa del temps i viatjarem des del present fins a l’antiguitat, passant per l’esplendor creatiu del període clàssic dels Tang. I ens hi veurem reflectits.

Al marge dels essencialismes orientalistes i de les canonicitats esquemàtiques, aquests sis excèntrics ens revelen gestos propers i raons que ens diuen i ens apel·len ara i aquí, a contrallum de cap insalvable exotisme xinès.

Qui són els sis excèntrics xinesos?

Gao Xingjian 高行健. Com a narrador, assagista, pintor i autor teatral, destaca per una proposta irrepetible i radical, concebuda com una exploració personal sobre les veus de la consciència, on se sintetitza l'experimentació i la tradició. El seu exili literari, al mateix temps sinòfon i francòfon, al mateix temps forçat i voluntari, la seva extemporaneïtat estètica i la seva radical independència personal i política, el converteixen en un excèntric xinès inquietant i revelador. Va guanyar el premi Nobel sense haver deixat per això de ser un escriptor aliè a qualsevol ruta previsible, canònica o comercial.

Hou Hsiao-Hsien 侯孝贤. Els films del cineasta taiwanès tenen més a veure amb la poesia que amb la narrativa. A partir d'uns guions sàviament treballats amb l'escriptora Chu Tien-Wen, la improvisació reiterada de les escenes i la cessió del protagonisme al ritme, la llum, els plànols de llarg alè, la textura del color i la sensualitat del relat visual converteixen les seves pel·lícules en obres d'art que no es queden ni un instant a l'esteticisme decoratiu: exploren els reversos de la història, els conflictes ombrívols i latents, els buits hipnòtics del present.

Zhang Xu 張旭. Passa per ser, juntament amb el budista Huaisu, creador de la cal·ligrafia cursiva "embogida" o "salvatge", kuang cao, sota el regnat de l'emperador Xuanzong de Tang, al segle VIII. Anomenat Zhang el Boig, forma part dels "Vuit déus del vi" immortalitzats pel gran poeta Du Fu. Tot i haver ocupat algun càrrec públic, va conrear una actitud obertament marginal respecte a les convencions socials. Així mateix, malgrat ser un mestre indiscutible de la cal·ligrafia regular, són les seves obres més radicalment desbocades les que, encara avui, fan d'ell un dels grans heterodoxos de l'art xinès.

Li Bai 李白. Poeta de l’ebrietat lúcida i extàtica, que es diu que va morir ofegat intentant abraçar la lluna reflectida sobre l’aigua del riu Yangzi, Li Bai duu la tòpica convencional de la tradició poètica xinesa a territoris inèdits i molt personals, marcats per un ús brillant del vers i la imatge. En les seves poesies s’hi destil·la la passió per l’amistat, la fusió gairebé mística amb la naturalesa, l’errància, la llibertat i la independència personal, al marge de cap lligam convencional. Tot i que Li Bai és un del poetes xinesos més preuats i traduïts, és un excèntric irrepetible, un heterodox que deixa una petja indeleble. 

Zhuangzi 莊子. L'obra que tradicionalment s'atribueix a Zhuangzi constitueix una veritable excepció en el panorama intel·lectual i cultural de la Xina antiga, tant des d'un punt de vista formal ―pel que fa a la manera com es concep, expressa i cristal·litza el seu pensament― com des del contingut ―es tracta d'un text que no encaixa en cap dels motlles ordinaris amb què es van forjar els principals corrents ideològiques de l'època―. Enfront dels valors morals, polítics i socials vigents de l'època, establerts en gran mesura per les doctrines confucianes, nucli ideològic de la cultura tradicional, la proposta de Zhuangzi encarna un plantejament radical, i per això marginal o perifèric, on la llibertat i l'emancipació participen en la imaginació d'un individu i d'una societat alternatives.

Han Fei 韓非. La seva obra s'imposa com a tasca descriure i comprendre les estructures del poder, sense embuts ni distorsions, en la seva nuesa més descarnada. Dotat, com Zhuangzi, d'una enorme destresa literària, no exempta d'humor negre i corrosiu, els escrits atribuïts a Han Fei permeten albirar els mecanismes fonamentals de la dominació absoluta. Per la seva versió amoral, quan no pròpiament immoral, de la vida política i fins i tot de les relacions interpersonals, la seva obra, tot i que mai va deixar de ser llegida amb fruïció i profit, va ser apartada amb severitat des de les posicions confucianes, al servei d'unes institucions imperials que no podien permetre aquesta mirada franca sobre el poder.