«Susana i els vells» és un tòpic revisitat innumerables vegades en la pintura europea. No obstant, pocs artistes conviden l’espectador a preguntar-se per aquest motiu bíblic com ho fa Artemisia Gentileschi, pintora italiana del Barroc que va elaborar aquest tema d’una forma molt singular. L’anàlisi de la seva versió de 1610 posa en evidència el prejudici del desig com a pulsió incontenible que van abonar les representacions del motiu en la pintura.

Pocs escriptors han examinat la vida sentimental amb tanta minuciositat com Marcel Proust, no només en la seva obra A la recerca del temps perdut, sinó també en l’obra primerenca Els plaers i els dies. La lectura atenta de La presonera i del relat «El final de la gelosia» ens descobreix el vincle que uneix de forma inseparable la concepció del desig amorós com a afany de possessió a l’infortuni.

En el marc de la concepció tràgica del desig que tan agudament va analitzar Proust, al segle XIX havia emergit la figura mítica, tan desitjable com esfereïdora, de la femme fatale. L’anàlisi de personatges femenins fatals i la seva gradual problematització en la literatura i el cinema —des de la Carmen de Mérimée o la Madeleine de Hitchcock fins a la Conchita de Buñuel o la Lolita de Nabokov— ens permetrà desentranyar l’estereotip de la femme fatale com a símptoma eloqüent de la misogínia en l’últim segle.