En aquesta sessió introduirem el debat entorn la qüestió del subjecte i les crítiques aixecades pels feminismes emergents dels setanta no només contra el pensament filosòfic modern i contemporani sinó també entre les diverses línies de pensament feminista. La intenció és il·luminar alguns dels dilemes i paradoxes que s'entomen des de la teoria, alhora que resseguir les coincidències i discrepàncies que enriqueixen aquest debat encara obert.

Rich, reconeguda poeta, proposa també a través de l’assaig una existència lesbiana vinculada a un continuum compartit de desobediències a l’heteroetnocispatriarcat de les dones i les lesbianes. Wittig, principalment assagista, va emprar també la poesia per a oferir-nos un cos lesbià que alimenta l’imaginari famèlic de representació i representativitat de les presències públiques lesbianes. Ambdues són figures clau per entendre, i no oblidar, el pes específic dels lesbianismes als feminismes.

Com s'articula la política feminista en el postfranquisme? Amb quins arguments es qüestiona el trinomi patriarcat-patró-pàtria? Com es creen les xarxes entre dones? I entre lesbianes? En quin sentit les feministes trastoquen el relat disponible i no són només anotacions al marge? Maria-Mercè Marçal i LaSal són referents imprescindibles per transitar de nou la dècada de 1970 i reconèixer l'herència lila que conforma el nostre present. Una lluita constant contra la inèrcia.

La sessió se centrarà en Carla Lonzi, activista feminista i crítica d’art italiana, fundadora del grup “Rivolta Femminile”. S’explorarà el significat del separatisme com a condició per a la sostracció de les dones a l’ordre simbòlic masculí i s’analitzarà l’autoconsciència com a pràctica subversiva, qüestionadora del discurs hegemònic i generadora d’un saber autònom, on allò personal es torna polític.

El 1975 les Nacions Unides van celebrar a Mèxic la Conferència Internacional de la Dona, on hi va destacar el discurs de la boliviana Domitila Barrios de Chungara. Davant dels relats hegemònics sobre igualtat d’opressions que viuen les dones, va fer referència a les diverses violències que enfrontaven les esposes dels miners i que les diferenciava de la resta de dones blanques de classe mitjana; qüestions que, més de quaranta anys després, segueixen vigents. Aquesta sessió té com a objectiu presentar diverses reflexions de dones com Domitila Barrios, que ben aviat van posar en evidència la interrelació entre sexisme, capitalisme i racisme.

La sessió s'aventurarà en algunes de les aportacions teòriques, literàries i vitals d'aquesta germana estrangera, per tal de repensar la seva oportunitat en l'àmbit actual i sempre convuls dels feminismes.

En aquesta sessió aprofundirem en el marc polític i analític que proposa Chela Sandoval per entendre les cruïlles d’un nou ordre global, en què els cossos d’ “algunes” dones es veuen confinats a l’explotació en diverses dimensions. Una de les qüestions centrals serà indagar en la Metodología de las oprimidas, que busca assegurar la supervivència de les subalternes i, a la vegada, generar contra-narratives com a contrapoders que qüestionen els imaginaris, representacions i identitats construïdes des de mirades hegemòniques.

Tots els moviments socials, les reivindicacions ciutadanes i les lluites activistes passen per una etapa de radicalització que cal saber entendre per contextualitzar la seva funció en la trajectòria del moviment. En aquesta sessió seguirem la pista de Shulamith Firestone i Kate Millett i ubicarem les aportacions del feminisme radical en relació amb altres moments del moviment feminista que han fet una re-actualització o re-lectura de les seves bases.

El treball de Glòria Anzaldúa constitueix una fita en l’anomenat “feminisme de color”, dins el qual va elaborar eines teòriques fonamentals que han ajudat a forjar el pensament postcolonial en clau de gènere. En aquesta sessió ens centrarem en els principals conceptes del seu pensament, com són els de frontera, auto-històries, Mundo Zurdo, per tal d’abordar les problemàtiques que aquesta pensadora va il·lustrar: la ferida colonial, el terrorisme íntim, la identitat creuada o mestissa. Així mateix, aprofundirem en la seva proposta de resistència política, que s’inicia en el propi cos i que sorgeix d’una tensió que convida al moviment de totes les parts desmembrades i trencades que produeix la desigualtat social.

Hélène Cixous ha escrit assajos, obres de teatre i ficcions autobiogràfiques travessats per l'exploració del que ella mateixa va anomenar als anys setanta l'écriture féminine. No es referia a l'escriptura que produeixen les dones, sinó a una escriptura que es donava el repte de significar i posar en moviment el desig i el cos, ja fos de les dones o no, per escriure'ns a nosaltres mateixe/os. Segurament aquest segueix sent avui un dels reptes més polítics de tota escriptura en temps present.