Si bé des dels orígens del cinema sempre va existir un vincle directe entre aquest i la dansa, no serà fins l’aparició del denominat choreocinema –terme utilitzat per primera vegada pel crític John Martin a propòsit de la pel·lícula de Maya Deren A Study in Choreography for Camera (1945)– quan es va produir un punt d’inflexió en aquesta relació, desembocant en múltiples experiments posteriors. Considerem Deren la precursora d’aquest gènere per haver-ne establert les seves bases, no només gràcies a les seves pel·lícules, sinó també als seus textos teòrics. A través d’ells, veurem com la cineasta va investigar les potencialitats creatives de la càmera i del muntatge en connexió amb la dansa, treballant amb allò que tenia davant de l’objectiu, però també darrere: el seu propi cos. Aquest enfocament la connectarà amb les pràctiques contemporànies de creadores com Olga Mesa, que uneixen el cos i les noves tecnologies.

Textos de Maya Deren:

- “Coreografía para la cámara” (1945)

- “Montaje creativo” (1947)

- “La aventura de hacer cine creativo” (1960)

Jean Epstein (1897–1953) és un nom clau en la història del cinema, principalment per la seva filmografia dels anys 20, on experimenta amb la narració, la forma i les condicions de rodatge. També és l’autor d’una extensa bibliografia de reflexió cinematogràfica que va des de Bonjour cinéma (1921) –un llibre heterogeni que barreja assaig, poesia, imatges i experimentació gràfica– fins als pòstums Esprit de cinéma (1955) i Alcool et cinéma (1975). Però la seva obra escrita no només versa sobre cinema sinó que també es desenvolupa en altres àrees i formes (per exemple, utilitzant conceptes mèdics per parlar de literatura contemporània, o escrivint sobre «ètica homosexual masculina»), bastint una producció paral·lela que ha quedat, fins avui, en gran part inèdita. En aquesta sessió recorrem aquesta obra de tres cares, parant especial atenció en com les idees i les imatges viatgen i reverberen en la seva escriptura.

Textos de Jean Epstein:

- "Buenos días, cine" (1921)

- "El cinematógrafo visto desde el Etna" (1926) 

La producció teòrica de Dziga Vértov és un relat de les vicissituds de la creació avantguardista i de les transformacions socials i artístiques de la URSS. Els seus textos, enèrgics i polèmics, revelen els inicis poètics de l’autor, la seva volença sonora i la seva fascinació cientifista; però més enllà d’això, mostra les traces d’un artista que dissenya, reconstrueix i reivindica la seva obra, que lliura constants batalles i que abraça sense embuts la transformació revolucionària del cinema com a condició indispensable de la pròpia Revolució. En el treball sobre els seus textos, a la llum tant dels seus films com del seu context, veurem els desajustos entre l’ideal i la materialització, l’evolució de les seves idees i imatges, les decepcions i l'estructura teòrica d’un dels cineastes clau del cinema documental d’avantguarda.

Textos de Dziga Vértov:

- “Inicio”/ “Start” (1917//1922)

- “Nosotros, variante de manifiesto” (1922)

- “Nacimiento del cine ojo” (1924)

- “Instrucciones provisionales a los círculos Cine-ojo” (1926)

- “El ABC de los kinoks, extractos” (1926)

- “A propósito de Mayakovski” (1934/1936) 

En el seu text capital de 1963, “Metàfores sobre la visió”, el cineasta estatunidenc Stan Brakhage es va aproximar com ningú abans a una refundació teòrica i poètica del cinema basada en el poder de la visió com a element determinant de l’acte creatiu (a contracorrent de la insistència tecnològica que ha dominat l’evolució del llenguatge cinematogràfic des dels seus inicis). Brakhage va articular la seva recerca conceptual d’una nova manera de veure i mostrar el món a través d’una bateria de tècniques i procediments visuals artesanals que marcarien un abans i un després en la història de l’experimentalisme audiovisual. És possible trencar l’objectivitat de la imatge cinematogràfica? Existeix alguna diferència entre ‘mirar’ i ‘veure’? Aquesta trobada abordarà l’abisme entre ambdós termes per traçar no només una porta d’entrada a l’obra descomunal de Brakhage, sinó també tota una genealogia de cineastes sorgida al seu pas fins avui.

Text de Stan Brakhage:

- “Metáforas sobre la visión” (1963)

La frase “el cinematògraf és un invent sense futur”, atribuïda a un dels germans Lumière, és el títol d'una de les moltes conferències que va impartir Hollis Frampton, en què barrejava projeccions amb reflexions sobre la naturalesa del cinema i la seva història, i va servir també d’epígraf al seu conegut assaig “Per a una metahistòria del cinema: notes i hipòtesis a partir d’un lloc comú”. A partir de l’anàlisi que fa Frampton d’aquesta desconcertant afirmació, intentarem percebre el paper que van jugar les primeres pel·lícules, incloses les dels germans Lumière, i la història del cinema en l’obra del cineasta americà. Aquest interès per l’arqueologia del cinema, que desvincula la seva concepció fílmica d'allò artístic i el vincula amb materials filmats amb altres propòsits, està present en el seu últim gran cicle inconclús de pel·lícules, Magellan, que el va mantenir ocupat al llarg de més d’una dècada.

Textos de Hollis Frampton:

- "The invention Without a Future" (1979) 

- "Para una metahistoria del cine: notas e hipótesis a partir de un lugar común"

El treball de muntatge acostuma a quedar invisibilitzat en les narratives i documentals sobre els processos de cinema. Jean-Luc Godard i Harun Farocki, en els seus films assagístics i en els seus textos reflexius, en són una excepció, i aconsegueixen fer visible la relació entre el pensament i els gestos manuals de treball a la moviola o la sala d’edició (tall, unió, ralentí, pausa...). Enfront de les imatges atomitzades, reivindiquen l’expressivitat de la mà tocant les imatges, i l’alliberació creativa que es troba en els gestos, i en la seva capacitat de transmetre afectes. Per a ambdós cineastes, el muntatge ens invita a un aprenentatge continu de la percepció, a una forma de transferència oberta entre imatges; és un lloc de creació de talls per a la visió d’imatges que no bloquegin la imaginació.

Textos de Harun Farocki:

- “Qué es un estudio de edición” (1980) 

- “Influencia cruzada / Montaje blando” (2002)

- “Un tesauro cinematográfico” (2004)

Textos de Jean-Luc Godard:

- Selecció de fragments del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes (Intermedio, 2010)

Glauber Rocha no només va ser l’impulsor del Cinema Novo, sinó també el seu principal teòric. Ja des dels seus inicis com a crític a Salvador da Bahia va exercir un treball reflexiu i vigilant sobre el cinema brasiler i el cinema internacional, un treball que mai abandonaria. Aquests textos, que marcarien la seva obra, són avui dia una reflexió preciosa sobre la història del cinema: partint de la revisió crítica sobre el passat, Rocha projecta desigs de futur, primer per al Brasil, després per a l’Amèrica Llatina, i finalment per al Tercer Món, construint ponts tricontinentals. Els seus dos manifestos fonamentals, Estètica de la fam (1965) i Estètica del somni (1971), seran els punts de partida per parlar de la seva escriptura, que, com les seves pel·lícules, és rabiosa, intensa, dialèctica i profusa en referències, connexions i interlocucions.

Textos de Glauber Rocha:

- “Eztetyka del hambre” (1965)

- “Tricontinental” (1967)

- “Eztetyka del sueño” (1971)